Política

itàlia

Berlusconi se’n va, el berlusconisme es queda

La mort del tres vegades primer ministre representa la fi d’una era, però el seu llegat, petjada cultural i blanqueig del feixisme, perdura

Itàlia acomiada amb incredulitat, dol nacional i funerals d’estat el magnat, que s’ha pogut escapolir de la justícia

Ha mort Silvio Berlusconi i la primera reacció a Itàlia ha estat la incredulitat. “No em veig amb cor de parlar d’ell en passat”, deia ahir al migdia el presentador del canal de notícies de la RAI, compungit. Tots els convidats que van aparèixer en l’especial informatiu de la televisió pública italiana es van referir a l’ex Cavaliere en present, com si encara fos viu. Els canals privats, la majoria propietat seva, tres quarts del mateix. El to deferent, gairebé hagiogràfic, ha predominat en els mitjans italians per tractar la mort de qui ha estat l’home més potent del país, el més ric, el més influent, el més popular i el més imitat. El titular, uníson: és la fi d’una era. El govern Meloni ha declarat dol nacional i se li faran funerals d’estat.

La benevolència amb què els mitjans italians han tractat Berlusconi al moment de la seva mort il·lustra millor que qualsevol biografia la fita aconseguida pel magnat. I que tenia raó: qui controla els mitjans controla el relat. Nascut el 1936 a Milà, a principi dels noranta Berlusconi era un gran empresari empantanegat en problemes judicials a punt d’enfonsar-lo. Aprofitant que el sistema de partits italià es va esmicolar pels escàndols de corrupció de Mani Pulite, Berlusconi va fer el salt a la política el 1994 presentant-se com el salvador de la pàtria. Li va sortir rodó: va ser tres cops primer ministre i el líder indiscutible de la dreta italiana. Berlusconi ha mort, però el berlusconisme no; la Itàlia actual és producte seu.

Els mitjans que posseïa el van ajudar a construir un personatge a mida i van canviar l’imaginari col·lectiu de tot el país. Amb els canals berlusconians va arribar l’espectacle i el sensacionalisme arreu. També a les notícies i a la política. Va elevar a categoria nacional el menefreghismo (menfotisme), i va difondre la creença que “tothom té un preu”. Es va erigir en portaveu de la incorrecció política, paper que més tard li usurparia Donald Trump. Berlusconi i el seu imperi mediàtic fa trenta anys que fan bandera de riure’s dels febles i de lloar qui és prou llest per trampejar les regles democràtiques en benefici propi. El magnat, condemnat per frau fiscal, ha presumit a la televisió de saber evadir impostos millor que ningú, i ha aconseguit que això fos motiu d’aplaudiment.

Involucrat en incomptables processos i investigacions que el vinculen amb la màfia i la corrupció, se les ha enginyat per aconseguir prescripcions i encolomar el mort a algú altre: en definitiva, escapolir-se de la justícia. El 2014 la seva mà dreta, Marcello Dell’Utri, va ser condemnat a set anys de presó per associació mafiosa per haver fet de mediador entre Cosa Nostra i Berlusconi, que no en va pagar cap conseqüència.

Sense successor

El seu llegat polític més rellevant és haver blanquejat el feixisme. D’una banda, a través dels seus mitjans ha estès la màxima que “Mussolini va fer moltes coses bones”. De l’altra, ha legitimat els hereus del feixisme i els ha obert les portes de les institucions. Berlusconi va arribar al poder el 1994 amb dos socis: la Lliga Nord i els postfeixistes, violant el cordó sanitari acordat pels partits que van vèncer el feixisme. Des d’aleshores aquesta coalició, que ell va batejar com a “centredreta”, ha estat indissoluble i d’interdependència. Només han variat les quotes de poder: de mica en mica els seus apadrinats, primer Salvini i després Meloni, se’l van cruspir en vots. I amb tot, no ha deixat mai de ser el pal de paller de la dreta italiana.

Ara comença una cursa sense escrúpols per ocupar el seu espai. I no serà fàcil: no havia volgut preparar mai cap successor. Ja sigui perquè no va trobar ningú a l’altura o perquè, vanitós com pocs i acostumat a un poder absolut, es va resistir a acceptar la idea de la pròpia finitud.

LES REACCIONS

Lamento amb profunda tristesa la mort d’un gran líder polític que va deixar la seva petjada en la història d’Itàlia
Sergio Mattarella
president de la república d’itàlia
Era un lluitador, un home que mai va tenir por de defensar les seves conviccions, amb determinació
Giorgia Meloni
primera ministra d’itàlia
Simplement gràcies, president, gràcies, Silvio
Antonio Tajani
expresident del parlament europeu i ministre d’afers estrangers italià
Queda el respecte que humanament es deu a qui ha estat un protagonista de la història del nostre país
Elly Schlein
Partit Demòcrata
Pare, empresari, eurodiputat, primer ministre, senador. Ha deixat petjada i no se l’oblidaràs
Roberta Metsola
presidenta del parlament europeu
Era un polític de magnitud mundial. De persones com ell ja no en queden gaires a l’arena internacional
Vladímir Putin
president de rússia
Descansa en pau, amic meu
Viktor Orbán
president d’hongria


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.