Tretze anys després, l’Estat espanyol torna a assumir la presidència rotatòria d’una de les institucions comunitàries clau: el Consell de la Unió Europea. Des de l’1 de juliol fins al 31 de desembre, els ministres espanyols seran els qui presideixin les reunions del Consell de la UE, la institució on seuen els ministres dels Vint-i-set per negociar les normatives europees al detall. Es tracta de la cinquena vegada que l’Estat assumeix la presidència del Consell, un fet que no és una elecció, sinó que està preestablert en un calendari i a tots els estats comunitaris els arriba el seu torn.

Malgrat ser una de les institucions menys mediàtiques i conegudes pels ciutadans, el Consell de la UE és una institució clau perquè, juntament amb el Parlament Europeu, és el principal òrgan de decisió a la UE. Amb cada canvi de presidència, tots els ulls se centren en el nou país que l’assumeix, però en el cas de l’espanyola és evident que hi ha un elefant a la sala: les eleccions del 23 de juliol.

Amb l’avançament electoral, la presidència espanyola comença envoltada de dubtes. La cita electoral es produirà només tres setmanes després que l’Estat l’assumeixi i la incertesa envolta l’agenda política fixada pel govern espanyol. Més que importància política, la presidència del Consell és especialment rellevant en actualitat des del punt de vista tècnic.

A la UE es negocien centenars d’expedients i es produeixin infinitat de reunions per començar a donar forma a regulacions, modificar-les o intentar tancar-les perquè siguin una realitat. Amb molts assumptes sobre la taula, les presidències es comencen a treballar un any abans que comencin. Els països posen a punt els equips que hi haurà durant aquest període i treballen amb la Comissió Europea els expedients i fan un especial seguiment de les negociacions els mesos abans d’assumir-la.

Els expedients que s’hi han de treballar ja hi són, però cada país fixa quines són les seves prioritats per a la presidència. En aquest cas, l’espanyola haurà de fer front a les àrdues negociacions per pactar les noves normes de deute i dèficit europees, avançar en el nou Pacte Sobre Migració i Asil, així com tirar endavant el reglament per garantir l’autonomia europea en primeres matèries, la reforma del mercat elèctric, la normativa per regular la intel·ligència artificial i el pla europeu per impulsar les tecnologies verdes, entre d’altres.

En matèria exterior, la presidència espanyola intentarà donar un nou impuls a les relacions de la UE amb l’Amèrica Llatina. El viatge de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, a la regió ja ha estat un avançament per certificar el renovat interès europeu per l’Amèrica Llatina, que es pretén segellar en la cimera al juliol amb la Comunitat dels Estats Llatinoamericans i Caribenys.

En el Consell, els ministres es reuneixen per debatre, modificar i adoptar mesures legislatives i per coordinar les actuacions en cadascun dels àmbits. A la UE el procés legislatiu comença amb la Comissió Europea fent una proposta de normativa, que després arriba als dos colegisladors, el Parlament Europeu i el Consell de la UE. Cadascun d’ells ha de pactar una posició sobre la proposta plantejada per l’executiu comunitari i després negociar entre ells la que serà la norma definitiva. Perquè els Vint-i-set acordin què defensaran en la negociació amb el Parlament Europeu, el Consell és la institució clau. Per allà hi passa un volum de papers ingent amb noves propostes, modificacions i compromisos per mirar que els estats trobin una posició de consens. La tasca no és fàcil i és la presidència l’encarregada de treballar perquè els Vint-i-set arribin a acords sobre els expedients oberts.

L’ordre en què els països assumeixen la presidència rotatòria del Consell es fixa a deu anys vista i és la mateixa institució la que ho fa. L’últim calendari es va elaborar l’any 2009, però es va haver de revisar el 2016 pel Brexit. El Regne Unit havia d’assumir la presidència el segon semestre del 2017 i, per aquest motiu, les següents han acabat sent sis mesos abans del que s’havia fixat inicialment.

Incertesa. Aquest és el sentiment que l’avançament electoral de Sánchez ha provocat a Brussel·les. Els ciutadans de l’Estat aniran a les urnes només tres setmanes després que comenci la presidència semestral del Consell. La sorpresa va ser la principal reacció entre les delegacions diplomàtiques al Consell perquè el moviment deixava enlaire l’agenda i prioritats polítiques per al semestre.

Celebrar eleccions durant la presidència no és un fet excepcional. França és el cas més recent. El president francès, Emmanuel Macron, va haver de fer front a unes eleccions presidencials el 2022, una data que ja estava fixada per llei. A Polònia va succeir el 2011 i a la República Txeca, també un parell d’anys abans per la dimissió de l’aleshores primer ministre Mirek Topolanek després d’una moció de censura.

Ara bé, només hi ha un cas recent en la història de la UE en què els comicis hagin acabat amb un canvi de govern en plena presidència. Va ser l’any 1996 a Itàlia. El país va començar la presidència amb Lamberto Dini com a primer ministre, però, en perdre el suport de Silvio Berlusconi, va convocar eleccions i les va guanyar Romano Prodi. Així, en els sis mesos que va durar la presidència, Itàlia va tenir dos primers ministres.

Malgrat la possibilitat que hi hagi un canvi de govern durant la presidència, sembla bastant improbable que hi pugui haver una modificació radical en l’agenda plantejada pel govern espanyol. Malgrat el 23-J, el més probable és que hi hagi una certa continuïtat si PP i potencialment Vox arriben a l’executiu.

Més enllà de la coincidència electoral, la presidència espanyola arriba en un moment clau en el calendari de la UE. És la penúltima presidència abans que acabi la legislatura, perquè les eleccions europees se celebraran el juny del 2024. Així, en els últims mesos abans dels comicis, dels quals sortirà una renovació de les institucions comunitàries amb nous programes de treball, la UE prem l’accelerador per evitar que alguns expedients s’ajornin més del que és desitjable. Aquest és, per exemple, el cas del Pacte Sobre Migració i Asil.

Més enllà del calendari comunitari, les eleccions del 23-J també decidiran el futur de Sánchez. En cas que perdi i tampoc pugui formar govern, a Brussel·les no són poques les veus que el projecten amb càrrecs internacionals, per exemple com a secretari general de l’OTAN després de la sortida ja prevista del noruec Jens Stoltenberg.

Si bé la presidència del Consell de la UE consisteix principalment a posar ordre en la gestió de l’atapeïda agenda de reunions d’alt nivell, el segon semestre de l’any serà un moment clau per a l’Estat a nivell europeu i ja abans de començar l’avançament electoral ha canviat el focus d’una presidència que Sánchez havia plantejat com a gran aparador, tant en clau interna com internacional.