Llibres
Rafael Vallbona
Novel·lista
“Al cap i a la fi, la ficció és la reconstrucció de la realitat”
Rafael Vallbona presenta la novel·la ‘Tardes al Bellamar’ amb què tanca un tríptic format amb ‘La casa de la frontera’ i ‘Swing’
L’obra mostra els canvis de Premià de Mar durant els anys seixanta posant el focus en l’escola del Pilar i la seva fundadora
En una novel·la, en una narració, no cal que tot sigui real, però sí que sigui versemblant
La generació que ara se’n diu ‘boomer’ vam capgirar moltes coses que passaven en aquest país
Rafael Vallbona és bon conversador, simpàtic, amb anècdotes sucoses i, com ell mateix diu, “amb un ego poc exigent”. Des de petit que volia escriure, crear històries. En té tantes dins del cap que no creu que mai les pugui escriure totes. Ara, amb Tardes al Bellamar (Edicions 62), tanca un tríptic amb què fa una panoràmica del segle XX.
Fent servir els desapareguts banys Bellamar de magdalena proustiana, Vallbona narra el canvi de Premià de Mar amb l’arribada de la immigració, posant el focus en la Conxita Jiménez i les seves germanes. Una noia andalusa que amb només 25 anys va crear el 1965 l’escola El Pilar, avui encara en actiu. “És una novel·la coral protagonitzada per gent anònima que han deixat petja en la història. I és també un homenatge als mestres, un intent de preservar la memòria i una reflexió sobre la construcció d’una identitat personal i col·lectiva.”
Per què l’ha titulat ‘Tardes al Bellamar’ si la novel·la explica la creació de l’escola El Pilar?
Perquè el Bellamar és una metàfora de tota la història. La de la transformació d’un poble, que és un exemple de tota la transformació d’un país. El Bellamar va néixer com un club per a les classes menestrals i la petita burgesia local; aviat, amb el creixement tan important que va tenir Premià, va ser ocupat per tothom i es va convertir en un espai molt popular. Va ser un lloc carregat de simbolisme. I encara ho és, perquè de fet la platja es diu platja del Bellamar, tot i que el club, des del 1998, ja no hi és.
Titular-la ‘Escola El Pilar’ semblaria l’assaig d’un pedagog...
Jo volia escriure una història que fos un homenatge a la gent que va venir de l’altra punta del món buscant una vida digna i que van fer gran aquest país. Hi vaig estar donant-hi voltes i voltes fins que em vaig adonar que ho tenia al davant...
Vostè va anar a El Pilar?
Sí, sí, jo vaig ser-ne alumne. El setembre vinent farà 60 anys que va obrir l’escola, i encara continua oberta. El 1969 s’hi va matricular un nen amb cara de rata sàvia, que era jo.
La veu del narrador és la seva?
No ben bé. És la veu de tota una generació que no estàvem cridats a ser res, però que com que vam néixer 14 milions, entre altres coses, vam rebentar el sistema educatiu del franquisme. Per això van autoritzar la Conxita Jiménez, una noia de 25 anys, a obrir una nova escola.
Per tant, és i no és vostè...
Parlo d’històries que he conegut, però altres les he construït. Al cap i a la fi, la ficció és la reconstrucció de la realitat.
No cal dir que és un homenatge a les germanes Jiménez –a tota la família, de fet–, es podria dir que unes heroïnes anònimes...
Són les heroïnes del Paco Candel, per dir-ho d’alguna manera. Les del Manolo Vital, d’El 47. I també un homenatge a aquelles escoles que sense recursos, anant sempre contra corrent, vigilant que no et fotessin una denúncia, van fer coses com contractar un professor de català el 1971. Que, per cert, va ser la primera feina que va tenir el Valerià Pujol i la primera vegada que el vaig veure. Van fomentar la integració dels nouvinguts a través del català, que ni elles sabien prou bé. Sincerament, estic molt content d’haver anat a una escola així.
Tot mostrant el procés de creació de l’escola, imprescindible en el Premià d’aquells anys i també en els actuals, ofereix la visió de l’època en què tot el Maresme va passar dels camps a les edificacions desfermades per l’augment de població.
A finals dels anys cinquanta Premià de Mar no arribava als 4.000 habitants i deu anys després en tenia 10.000. Hi va haver la gran allau migratòria per un motiu fonamental: la gent deixava els seus pobles perquè no tenien possibilitats de tenir una vida digna, per a ells i per als seus fills, i venien a Catalunya. A Premià hi havia indústria tèxtil i molts camps de conreu. Alguns propietaris eren de l’Ajuntament franquista de l’època i s’ho van fer venir bé per edificar molt i malament, tot i que he vist llocs pitjors, i amb una gran urgència. En un territori que fa 1,9 quilòmetres quadrats de terme municipal, avui dia hi ha gairebé 30.000 habitants, tot i que es manté una bona convivència.
I aquesta visió d’una època històrica rellevant és la tercera peça de la trilogia que va iniciar amb ‘La casa de la frontera’, ambientada a Puigcerdà, també una història familiar –i alhora col·lectiva–, amb viatges del present al passat de finals del XIX, amb un hostal pel mig...
No tenia previst fer una trilogia, de fet l’anomeno tríptic, perquè fa molta mandra... Entre les tres han passat 18 anys. La casa de la frontera va anar molt bé, va superar les meves expectatives. El tema era la necessitat de recuperar la memòria. Si no sabem què hem estat, no podem saber què serem.
A ‘Swing, allà on la vida venç’, el pal de paller és el músic empordanès Enric Torres i la banda de jazz Red Ribbon’s, una bona excusa per narrar un altre fragment d’història...
Dos o tres anys després de publicar La casa de la frontera vaig trobar una història que em va fascinar, la dels fills de la burgesia de Palafrugell, que eren enviats a estudiar a Londres, París, Berlín..., i allà van descobrir el jazz i van crear l’orquestra Red Ribbon’s, que és real. Partint d’aquí, vaig construir una panoràmica de la primera meitat del segle XX.
Una segona panoràmica, doncs.
Exacte. Com em va dir el Feliu Formosa, “novel·la documental”. Amb el mateix model, vaig pensar a tancar el tríptic amb una visió dels anys seixanta cap aquí, per fer un punt final més o menys proper. I vaig pensar a explicar la història dels que van venir. Prometo que sense ser conscient que coincidiria amb el centenari del naixement del Paco Candel...
És evident que a vostè li agrada documentar-se i, en aquest cas, tenia la informació molt a mà...
Més a mà que mai! És cert que m’agrada documentar-me i agafar uns retalls de la realitat i fer-los anar com vull per crear una ficció. M’interessen molt els autors nord-americans del que se’n va dir Nou Periodisme: Tom Wolfe, Hunter Thompson, Gay Talese... I aquesta mena de documentació avui és més fàcil perquè les hemeroteques estan digitalitzades.
A ‘Tardes al Bellamar’ sembla que molts dels referents venen de sèrie. Cita llocs i jocs, pel·lícules i llibres, músics i escriptors... De què depèn?
Intento que siguin referents puntuals, esquitxos, que connectin amb algú de la generació. Acoloreixen una narració i li donen un component de versemblança. En una novel·la, no cal que tot sigui real, però sí que sigui versemblant.
A més d’escriure, vostè és editor de Quaderns de la Font del Cargol. Tot just ara publica el segon volum de l’obra poètica completa del seu cunyat, Valerià Pujol, i el poemari ‘Àrea de descans’, de Jaume Creus.
Quaderns de la Font del Cargol és una iniciativa que vam tenir un seguit de gent sota la guia espiritual, podríem dir, del Valerià, com ara Martí Rosselló, Pep Bras, jo i altra gent que no s’ha dedicat a escriure però que en aquell moment estaven en aquesta història. Publicàvem un full en Din A3 i amb la lletra molt atapeïda –un cop en va parlar Vázquez Montalbán, el 1978–. Vam organitzar unes jornades poètiques que van ser un èxit, amb un cartell que ens va regalar Joan-Pere Viladecans. El 1979 vam començar a publicar llibres. El primer que va escriure Teresa d’Arenys amb consciència de poemari, L’onada, l’hi vam publicar nosaltres el 1980 i ara el reeditarem. El 1984 vam deixar estar l’editorial i ho vam recuperar el 2015 l’Adriana Pujol, l’Albert Calls i jo. Fa poc s’hi han afegit l’Enric Prats i l’Eugènia Ustrell.
Editeu vosaltres mateixos?
Menys la impressió i la distribució, que ens la fa Cossetània. Fem tres o quatre llibres l’any, només. I estem contents perquè estàvem disposats a perdre-hi diners i, insospitadament, no en perdem.
I organitzen les activitats variades de Can Valerià...
Aquest estiu el festival Poetes sota la lluna farà el desè aniversari. La majoria d’activitats tenen lloc a la masia del centre de Premià de Dalt on va néixer i morir en Valerià Pujol, però altres les fem, en col·laboració amb l’Ajuntament de Premià de Dalt i la Institució de les Lletres Catalanes, al Teatre L’Amistat o a la biblioteca Jaume Perich.
Des del seu debut, el 1979, amb els poemes d’‘Inventari de límits’, han passat 46 anys i una setantena llarga de llibres...
Sí, aquest va ser, a més, el primer llibre publicat per Quaderns de la Font del Cargol, perquè vaig guanyar el premi Marià Manent.
Suposo que les ha vist de tots colors, des de sentir-se ignorat a guanyar premis importants.
Pertanyo a una generació que ens van batejar com a Joves Escriptors, amb Sergi Pàmies, Màrius Serra, Lluís-Anton Baulenas, Jaume Subirana, Oriol Izquierdo... La generació anterior, dels setanta, Jaume Fuster, Quim Carbó i companyia, ens van aplanar molt el camí. De tal manera que, al contrari que ells, ja no ens vam haver de plantejar què necessitava el país, vam fer el que vam voler. I sempre hem estat molt respectuosos amb ells, que fins i tot van crear l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entre altres pedres que van picar.
Ha pogut viure d’escriure?
Ens vam poder fer professionals d’escriure, no només novel·les, de tot, però podies anar tirant. Des d’aquest punt de vista no puc dir que em senti malament, ans al contrari. Jo somiava veure a l’aparador d’una llibreria un llibre meu i, amb Tardes al Bellamar, en porto 73.
Encara que digui que no es pot queixar, alguna cosa hi deu haver.
Hi ha alts i baixos de la indústria editorial, perquè hi ha una situació una mica estranya: dos grups editorials molt grans que ocupen tres quartes parts del que hi ha a les llibreries i la resta se l’han de repartir com poden un seguit d’editorials independents molt bones.
Poesia i novel·la, però també guions de ràdio i televisió, literatura juvenil, assajos periodístics, llibres de viatges... Què el porta a escriure?
Una passió imparable d’escriure històries. No seré a temps d’escriure totes les històries que tinc al cap. I això ja em ve de jovenet. Quan feia batxillerat ja tenia clar que estudiaria periodisme. Allà vaig aprendre a explicar històries.
Escriu cada dia?
Soc molt disciplinat, sí. Quan estic treballant en una novel·la, em llevo aviat i escric deu o onze hores diàries. Excepte un parell de matins a la setmana, que surto en bicicleta...
Ha escrit tretze llibres sobre ciclisme. Una de les seves passions, com la música...
Estic treballant per a Cossetània el llibre Cent acords de la història del jazz. Ja vaig publicar amb ells Cent pedalades per la història del ciclisme.
També ha publicat assajos generacionals i amb humor, com ara ‘Soc un boomer’. Li agrada explicar la seva vida?
Parlo de mi sempre dins d’un àmbit generacional perquè la meva vida no té gaire misteri ni res d’excepcional. Jordi Tardà em va presentar el Keith Richards... El que passa és que per a mi era tant o més important el Tardà, que era un paio generós i ens estimàvem molt. El que passa és que soc part del paradigma de la generació que ara se’n diu boomer i que, sovint sense voler, vam capgirar moltes coses que passaven en aquest país.
A més ha estat periodista en plantilla o col·laborador de diversos mitjans i professor... No es cansa d’escriure tant?
El dia que deixi d’escriure és que ja no tindré força per a res. No m’importaria escriure fins al dia abans de morir, com el Camilleri, que a sobre va morir als 95. Jo no demano tant...
Què tal l’ha tractat la crítica?
La crítica catalana té un problema de professionalisme, però amb el que es paga en els mitjans de comunicació tampoc es pot demanar més. Acaba sent molt generacional, “parlo dels amiguets de la meva colla”, que no em sembla ni bé ni malament, o és molt escorada cap a certs segells o tendències. Tret d’algun cas puntual, tampoc és que m’hagin tractat a guitzes.
I el públic? Bé, oi?
D’ells, dels lectors, soc deutor i estic fascinat. Sé que tinc els meus lectors, amb qui mantenim un equilibri. Als clubs de lectura aprenc moltíssim, en saben molt. Sumat a la sensació de veure qui hi ha a l’altra banda del paper. És fantàstic.
Per tancar el cercle, lligant amb ‘Tardes al Bellamar’, ara s’ha capgirat i l’idioma de relacions socials és el castellà i la llengua administrativa és el català...
Hem de ser conscients que estem en una pre Renaixença, amb una llengua que ha perdut prestigi al carrer i amb la irrupció de la civilització digital, que és dels poderosos. Per molts esforços que fem, la cosa no dona per a més. Caldria fer un diagnòstic precís de la situació i després inventar una segona Renaixença. És un problema d’ús, no de coneixement. Els primers que l’hem d’utilitzar som els catalanoparlants, cosa que no passa. I no és cosa de ser exigents amb els que no el parlen: jo aposto per la seducció.
Perfil
Escriure i pedalar
Rafael Vallbona va néixer a Barcelona el 1960, però és fill de Premià. Escriptor, periodista i agitador cultural, autor de 73 llibres de tota mena, entre novel·les, no-ficció, poemaris i llibres de viatges. Ha guanyat gairebé una vintena de premis, un dels quals el BBVA Sant Joan amb La casa de la frontera, amb què va iniciar un cicle de panoràmica del segle XX que va seguir amb Swing, allà on la vida venç i ara tanca amb Tardes al Bellamar. A més d’escriure i la música –té una envejable col·lecció de discos, molts de jazz–, una de les seves passions és la bicicleta, afirma que “des de petit”. És un aficionat, però de nivell, perquè ha acabat dues vegades l’exigent Titan Desert, una cursa pel desert del Marroc. Poca broma.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.