A casa s’haurien estimat més que no hagués fet una carrera tan arriscada com filosofia i lletres en aquella època. El meu pare volia que fos enginyer industrial. Però la veritat és que a casa hi havia una afició tremenda per la història. Ni el meu pare ni la meva mare tenien carrera universitària, però llegien moltes biografies i obres de divulgació. Per tant, vaig créixer en un ambient molt favorable. El meu pare havia anat a l’Escola Industrial, però parlava de Jaume I i del general Prim com si els hagués conegut. La meva mare llegia molta biografia. Van tenir la culpa que jo fes una carrera tan arriscada i que ells no havien previst com a desitjable, però vaig tenir sempre el seu suport.

Em va influir molt Emili Giralt, deixeble de Jaume Vicens Vives, que va morir quan jo encara no havia començat l’especialitat, a mitja carrera meva. Amb l’Emili Giralt després vam fer la cronologia dels moviments socials a Catalunya, el País Valencià i les Illes, juntament amb Josep Termes. En aquell moment Giralt havia aconseguit la càtedra d’història a València i jo li servia una mica com a secretari per a aquesta empresa col·lectiva que estàvem fent. També m’ha influït molt Casimir Martí, de qui tinc uns records especials. Segurament no m’hauria atrevit a presentar-me al premi Nova Terra l’any 1964 si no hagués estat per ell. Va ser el tutor extraoficial de la meva tesina, titulada El sindicalisme a Barcelona (1916-1923). Després ja entres en una galàxia molt més àmplia. Avui dia, la categoria de mestre està en part relativitzada pel fet que rebem una quantitat múltiple d’influències. Em considero un estudiant de tota la vida, perpetu.

Va tenir una rebuda molt important. Era la meva tesina de llicenciatura i la va publicar Nova Terra, que era una editorial portada per treballadors que havien estat de la Joventut Obrera Cristiana (JOC). En aquell moment era una gran novetat. Segurament és el llibre que la gent de generacions madures coneix més.

En aquell moment Josep Termes havia començat a cultivar l’àmbit del moviment obrer des del punt de vista acadèmic, al final del segle XIX. Casimir Martí havia escrit el seu llibre sobre l’anarquisme i els orígens de la Internacional a Catalunya. I jo em vaig apuntar a aquesta mateixa empresa ja començant pel segle XX. El tribunal que va valorar la tesina el presidia un prehistoriador, Lluís Pericot, qui em va dir que si hagués sabut que preparava això m’hauria facilitat papers d’aquella època. Era una manera amable de dir que allò no era història perquè era massa recent. Jo havia sentit parlar de personatges gairebé llegendaris com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, o Ángel Pestaña. Per tant, aprofundir en la seva època em va atreure molt.

Aquí hi va haver el mestratge d’Emili Giralt molt clarament. Em va donar un consell excel·lent. Em va dir que fes ràpidament la tesi perquè a mesura que fos més conegut tindria més aprensió o em costaria més posar-m’hi. Li vaig fer cas i la vaig fer cinc o sis anys després d’acabar la carrera. El va publicar Nova Terra el 1968 i encara avui és un llibre que es cita i s’utilitza. Estic molt content que sigui així.

De vegades em trobo alumnes que tenen un bon record de les meves classes, cosa que sempre un pateix per dir què recordaran. Fins i tot me’n trobo de quan jo era professor de batxillerat a l’institut Maragall. Una me la vaig trobar al metro i em va dir que en una classe meva havia estat la primera vegada que havia sentit parlar de la Generalitat de Catalunya. Estem parlant dels anys seixanta! Les primeres classes a la Universitat Autònoma les vaig fer l’any següent que s’obrís i amb una assignatura nova que es deia “Història de Catalunya”. Les vaig compartir amb el Manuel Mundó. Ell va fer la història medieval i jo la moderna i contemporània. Encara érem al claustre del monestir de Sant Cugat. Després vam passar a la Casa de Cultura de l’Ajuntament, que estava al costat del monestir. En aquell moment encara s’estava construint el campus de Bellaterra.

Va ser un estímul molt gran per fer síntesi, perquè la comunicació entre llibre de síntesi i el que expliques als alumnes és molt gran. Llavors, diríem que la necessitat de preparar síntesis per a les classes a mi m’ha estimulat molt a fer obra divulgativa. Particularment considero que és un error del gremi d’historiadors pensar que la divulgació l’han de fer uns altres. Jo crec que nosaltres no només tenim la possibilitat, sinó també el deure de fer síntesi de la nostra obra de recerca, de les altres monografies i de les monografies dels col·legues. Amb tot el respecte per l’obra dels divulgadors professionals, pels periodistes, qui millor que nosaltres per fer la síntesi? Ara que, evidentment, jo tinc col·legues que són incapaços de fer síntesi, això ho reconec, però no és un mal general. I ara fins i tot en algunes revistes de divulgació d’història hi ha una espècie de reticència a encarregar directament els articles als professors universitaris. Els historiadors potser ens hem guanyat a pols la mala fama de ser difícils de seguir, de ser intel·ligibles, però això no vol dir que a alguns de nosaltres no ens agradi fer síntesi i que n’hàgim fet amb una certa eficàcia.

Una gran novetat. Era un intent trencador. Es pot dir que ens molts aspectes ens anticipàvem a la viabilitat de fer història dels Països Catalans. Però, és clar, la història dels Països Catalans no s’ha acabat de desenvolupar prou. El que hi hauria d’haver són molts estudis que estudiessin un tema concret a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià, i això és molt poc freqüent. D’altra banda, la diversitat de ritmes, de consciència nacional, i la mateixa estructura social dels Països Catalans, fan que sigui d’una complexitat molt notable. En tot cas, és una pena, perquè aquella obra marcava una via que no s’ha seguit. Aquells tres volums també van aixecar una certa irritació.

Per exemple, la revista L’Avenç, que feia uns anys que havia fet desaparèixer del seu subtítol el terme “Països Catalans”, no es va atrevir a parlar-ne, ni a favor ni en contra. Va haver-hi un silenci total, la qual cosa, tractant-se d’una revista de divulgació històrica, va ser molt xocant. També cal destacar la poca bona rebuda de sectors influïts pel pensament oficial comunista en aquella època.

Aquesta me la van demanar de Madrid. La Biblioteca d’Historia 16 va generar una col·lecció de llibres de divulgació que es venien als quioscos. I entre els temes van seleccionar una història del nacionalisme català. Després la Generalitat va editar-la en català i alguns anys després va tornar-se a editar, per part d’Alianza Editorial, en una edició de butxaca que està actualitzada.

No es tracta d’una iniciativa improvisada, buscant l’oportunitat comercial del mil·lenari del Monestir, sinó que és un tema que m’interessava des de fa molts anys. De fet, vaig fer una conferència que alguns exmonjos no consideraven prou hagiogràfica. Mentrestant, una sèrie de testimonis vius van publicar memòries i testimonis. Tot i que els arxius de Montserrat encara estan tancats, vaig considerar que es podia donar una primera visió d’aquells fets.

Hi ha una clara influència de l’ambient de joves universitaris formats després de la Guerra Civil que es neguen a seguir l’esquema de divisió de Catalunya generat pel conflicte. I també es neguen a seguir un catolicisme lligat a l’espanyolisme, el nacionalisme espanyolista reaccionari. Davant d’això, s’accentua la preocupació d’un home com l’abat Escarré i d’altres monjos de la seva generació, que havien viscut la persecució religiosa durant la guerra i que estaven traumatitzats per això. Aquests monjos també estan preocupats per la possibilitat que quan acabi la dictadura franquista pugui haver-hi una altra onada anticlerical com la dels anys trenta. Escarré vol confiar en la voluntat liberalitzadora del règim, però també veu que continuarà sent incompatible amb la catalanitat i amb la democràcia. Un episodi molt important són els Fets del Palau de la Música del 1960, quan s’interpreta El cant de la senyera en un acte d’homenatge a Joan Maragall. La repressió provoca una protesta de l’abat que transcendeix a l’estranger. Després venen les famoses declaracions al diari Le Monde, quan Escarré apareix com l’únic dirigent eclesiàstic que critica obertament el franquisme. Estem en el context del concili II del Vaticà, mot diferent del de la postguerra.