L’Església catòlica ja té nou líder. Passaven pocs minuts de les sis de la tarda quan la plaça de Sant Pere del Vaticà va esclatar en crits d’alegria i aplaudiments: sortia el fum blanc que indicava que un dels cardenals havia obtingut, al quart escrutini, els 89 vots necessaris per convertir-se en el nou pontífex. Després d’una hora d’espera, l’escollit va aparèixer al balcó dissipant tots els dubtes. Era Robert Francis Prevost, nascut a Chicago el 1955 però amb doble ciutadania nord-americana i peruana. Agustinià, teòleg i missioner, va fer carrera al Perú, i des del balcó va voler dedicar unes paraules als seus antics feligresos en castellà. S’ha presentat com el papa de la pau “desarmada i desarmant” i també del diàleg. Va parlar de ponts i va donar les gràcies al seu predecessor, Francesc, de qui sembla que vol continuar el llegat en matèria d’obertura social, però al mateix temps ser una figura conciliadora que cusi esquerdes en temps convulsos.

A diferència de Francesc, que va sortir només vestit de blanc, de forma més senzilla, Prevost es va presentar al món sortint al balcó de la plaça de Sant Pere de forma més tradicional, més semblant a Benet XVI. Afable, culte, discret i prudent –no ha concedit gaires entrevistes–, té un caràcter molt menys efervescent que Bergoglio, propici a improvisar i a sortir dels esquemes. Prevost, que va llegir el seu breu discurs de presentació i ho va fer emocionant-se, va triar de nom Lleó XIV.

Una tria que pot donar pistes de les intencions del seu pontificat. L’últim sant pare que va dur aquest nom va ser el 256è bisbe de Roma, Lleó XIII, a qui es recorda com “el papa dels treballadors” perquè va escriure la cèlebre encíclica Rerum Novarum, amb la qual el Vaticà va prendre posició per primera vegada en qüestions socials. Promulgada el 15 de maig de 1891, va significar un canvi de ruta cap a la moderna doctrina social de l’Església. En els darrers anys, amb Francesc al capdavant, l’Església ha pres partit de forma clara en les qüestions socials, pronunciant-se en temes econòmics, de repartiment de la riquesa, d’ecologisme. I Lleó XIV podria voler continuar aquest llegat i continuar construint una Església més social, horitzontal, que mira cap a les perifèries; més sinodal, és a dir, més democràtica.

Una de les incògnites que caldrà resoldre és quina relació tindrà el nou pontífex amb les xarxes socials. A X, l’antic Twitter, hi ha un compte amb el seu nom que feia piulades a favor de l’abolició de la pena de mort i que recentment va corregir de forma directa el vicepresident dels EUA, dient “JD Vance s’equivoca, Jesús no ens diu de fer diferències amb el nostre amor envers els altres”. Si bé l’elecció d’un papa amb tendències progressistes en matèria de doctrina social ha estat una galleda d’aigua freda per l’ala reaccionària de l’Església, el fet que sigui estatunidenc pot ser també una manera d’intentar bastir-hi ponts. El feu dels ultraconservadors és als EUA, i també és d’on surten bona part de les donacions que l’Església tant necessita.

Repetint la història del conclave anterior, també en aquesta ocasió s’ha escollit un cardenal que no sortia a les travesses. Tal com va passar en el conclave que va escollir Francesc, Itàlia estava convençuda que el nou papa seria italià. El 2013, tan bon punt va sortir el fum blanc de la xemeneia de la basílica, la Conferència Episcopal Italiana va enviar un comunicat felicitant Angelo Scola, l’arquebisbe de Milà, que era l’absolut favorit. En aquest conclave també hi ha hagut un gran derrotat, que era el favorit en totes les travesses, Piero Parolin, secretari d’estat durant tot el pontificat de Francesc, a qui el cardenal president del col·legi cardenalici, Giovanni Battista Re, va felicitar abans d’hora, i els micròfons, que haurien d’haver estat apagats, ho van enregistrar.

Precisament per haver estat el favorit durant totes les setmanes prèvies ha estat, també, qui ha rebut més atacs. A diferència de Prevost, que no tenia cap facció enemistada, Parolin era el rival a abatre per uns i altres. Els més reformistes i afins a Francesc el van acusar d’haver fet massa concessions als tradicionalistes. Els ultraconservadors, per la seva banda, van difondre rumors falsos sobre la seva salut, com van fer ja amb Bergoglio durant el seu conclave, per afeblir-ne la figura. També el van acusat d’haver estat un mal gestor de la secretaria vaticana. Dos mitjans propers a Francesc, la revista America, dels jesuïtes nord-americans, i el diari argentí La Nación, van publicar articles els dies previs en què no deixaven gaire ben parat Parolin. Mostraven preocupació pel llegat de Francesc, davant el dubte que Parolin no el respectés, i denunciaven que l’italià tenia suports amagats de l’ala tradicionalista.

Un diari molt de dretes italià, Il Tempo, fins i tot va publicar la notícia falsa que Parolin hauria tingut un infart just abans del conclave. La Santa Seu ho va desmentir categòricament, però va trigar tot un dia a fer-ho. Temps suficient perquè el gruix dels mitjans ultraconservadors dels EUA en bloc, des d’on han fet més campanya contra Parolin perquè el trobaven “massa progressista”, difonguessin la notícia, augmentant-la i afegint-hi suposades operacions a cor obert. Ningú vol un papa amb problemes de cor. Hi ha massa interessos per invertir tants esforços en un pontífex de curta durada. En aquest sentit, Prevost, de 69 anys i amb aparent bona salut, té millor carta de presentació.

Rere la difusió de la falsa notícia de l’infart de Parolin alguns sectors del Vaticà hi veuen l’ombra del cardenal Angelo Becciu, a qui l’italià, com a última autoritat, va acabar apartant del conclave. A Becciu, Francesc l’havia desposseït dels seus drets cardenalicis per haver estat condemnat per un escàndol econòmic. I això incloïa el dret a votar el nou pontífex. El cardenal sard, però, es va presentar a Roma, va participar de les reunions prèvies i va declarar a la premsa que assistiria al conclave perquè Francesc no l’havia exclòs explícitament. Des de l’entorn de Parolin es van difondre documents amb la firma de Francesc que desmentien Becciu, que no va tenir més remei que fer marxa enrere. I això el va posar en el punt de mira. Tot i que Prevost feia dos anys que vivia a Roma –Francesc el va posar al capdavant del dicasteri dels bisbes– i, per tant, coneix la cúria, la seva elecció n’ha decebut el nucli italià, que fa anys que considera que li tocaria un papa. De moment, però, Prevost no desperta les antipaties furibundes entre els ultraconservadors que sí provocava Francesc, que va haver de suportar autèntiques campanyes de descrèdit i intents de fer-lo plegar. L’extrema dreta mundial va arribar a repudiar-lo i a no reconèixer-lo com a sant pare, preferint Benet XVI, més tradicionalista.

Mentre el món sencer mirava cap a la Capella Sixtina, no gaire lluny, també a Roma, aquesta setmana hi ha hagut un conclave paral·lel. 850 mares superiores arribades de 75 països diferents s’han reunit a la capital italiana, com fa anys que fan, per debatre, entre altres, coses, el paper de la dona dins l’Església. Un altre dels enigmes que caldrà resoldre del pontificat de Lleó XIV és si continuarà la tímida obertura cap a les dones encetada per Bergoglio. Francesc va deixar molta feina feta i el recorregut força ben encaminat.

Tot i que no té enemics declarats, Prevost sí que té alguna taca al currículum. Per exemple, se’l va acusar de no actuar amb prou contundència quan es va assabentar de dos casos d’abusos, un als Estats Units i l’altre al Perú. Una dona de Chiclayo, ciutat peruana on estava destinat, va denunciar que ella i altres dues dones més havien estat objecte d’abusos per part de dos capellans locals. Prevost va obrir una investigació però els va deixar continuar exercint a tots dos. En el cas de Chicago, la seva ciutat natal, va rebre crítiques per no haver informat una escola catòlica que a prop hi vivia un capellà que havia abusat de nens.

Prevost, el menys nord-americà dels cardenals nord-americans, té el repte de representar una de les institucions més influents i poderoses del món en un moment de fortes tensions mundials i amb l’extrema dreta prenent força arreu. És un perfil que desagrada a l’ala més reaccionària, apadrinada per JD Vance i l’entorn trumpista. Serà interessant veure la relació que mantindrà amb el president Donald Trump, que va repiular una imatge d’ell vestit de sant pare i que havia fet campanya per l’arquebisbe de Nova York. De moment, ahir el magnat es va mostrar “feliç” perquè el nou pontífex és nord-americà. Amb una Europa amb crisi de lideratge i uns EUA desbocats posant a prova les costures de la democràcia, Francesc va saber aprofitar la seva influència per donar veu als més desemparats, regalant una nova credibilitat a l’Església i al sentit originari de l’evangeli. Bergoglio va aconseguir apropar la figura del líder del catolicisme a molts agnòstics i ateus, amb un carisma i una popularitat que no seran fàcils d’igualar. El tret més destacat de Francesc, però, és que va prendre posició en qüestions que la resta de líders mundials han trepitjat de puntetes, com ara l’acollida i els drets dels immigrants o la condemna de totes ls guerres, amb una atenció especial a Gaza i Ucraïna. També es va oposar a la totpoderosa indústria de les armes. Els pròxims passos que faci Prevost com a sant pare, així com els seus discursos, seran analitzats amb lupa. El repte de Lleó XIV, si es vol fer continuador del llegat de Francesc, és enorme.