És una bona pregunta. Jo crec que és el mateix a tot arreu, però la manera de parlar-ne és diferent. He volgut barrejar la manera de fer-ho a França i Anglaterra: la cultura francesa, que potser és una mica més extravertida, pel que fa a l’amor, i la relació que tenen els anglesos amb l’amor romàntic, particularment tal com el reflecteix Jane Austen. A la seva obra és una cosa misteriosa, no és palpable, i a través dels dos personatges masculins, interpretats per Pablo Pauly i Charlie Anson, vull mostrar aquests dos tipus de potencial amorós. Crec que he intentat representar les diferents cultures al voltant de l’amor: el costat radiant, exuberant de França, i el més misteriós, més introvertit d’Anglaterra.

Vaig treballar a la llibreria durant uns anys, però d’això ja en fa tretze. Llavors no teníem el problema de turisme de masses d’ara a París. A la llibreria érem cinc o sis treballant, i obria a la nit. Jo hi treballava de les 16 a les 23 h. Era un horari una mica particular. Hi havia els clients habituals, passava molta gent, però també hi havia moltes persones sense sostre, rodamons, poetes... Després de la covid, Shakespeare & Company ha sobreviscut, però moltes llibreries del barri Llatí de París han tancat i ara hi ha botigues de moda. Shakespeare & Company ha resistit fins i tot a Amazon, perquè és tant un monument per visitar com una llibreria. Són víctimes del turisme de masses, molts només hi van de visita, però el que és miraculós és que la gent hi va a comprar llibres. I potser una de les coses que em fan ser més optimista respecte a aquesta llibreria és que crec que, al seu departament de poesia, per exemple, venen més llibres que enlloc més d’Europa. La gent hi va a comprar poesia.

Perquè va ser una de les primeres que vaig llegir. M’he identificat molt amb les heroïnes de Jane Austen. Crec que el llibre que m’ha marcat i transformat més és Persuasió, el seu últim llibre. És una obra de maduresa, més dens, més ombrívol, més marcat per la vida. Les heroïnes de Jane Austen a les seves primeres novel·les són més joves. Crec que la idea de Persuasió que em colpeix és que hi ha un moment en què tens la impressió que la vida s’ha acabat, que has malaguanyat la vida, que ja no hi ha esperança. I aquesta heroïna té 27 anys, a l’època de Jane Austen era una edat molt tardana en la vida d’una dona. Això em va tocar molt. A més, el que sempre m’ha commogut de l’obra de Jane Austen és que els personatges femenins que va crear són heroïnes gràcies a la seva capacitat intel·lectual i la seva intel·ligència emocional, i no pel seu físic, per la seva gran bellesa. I aquesta és la gran novetat de l’obra de Jane Austen. Finalment, hi ha dones intel·ligents que se’n surten gràcies a la seva intel·ligència. És, sobretot, la primera dona que va escriure sobre dones i eren persones amb humor, de vegades molt cíniques, que es riuen de les convencions de l’època, de l’absurditat i de les imposicions, i que tenen somnis que van més enllà de servir el te o anar al ball. A la seva època era molt moderna i encara ressona avui.

Crec que és indispensable, si més no per a mi, però no soc aquí per donar receptes ni lliçons a la gent. He parlat d’una cosa molt personal, i crec que per a una primera pel·lícula havia de tornar a certes ruïnes. Crec en la malenconia i he intentat abordar-la amb lleugeresa. La malenconia és tristesa i lleugeresa alhora, i per tenir lleugeresa, cal humor i perspectiva. El que m’interessa de la comèdia és que s’ha de treballar amb tot allò que intentem amagar com a éssers humans, tot el que no volem mostrar als altres, com la vergonya, la impostura, l’absurditat, etc. Crec que sí, que s’ha de tornar a les ruïnes, però sense prendre-s’ho gaire seriosament.

Sí, havia vist algunes pel·lícules seves, sabia que era anglòfila, que s’assemblava al personatge que havia escrit... Hi havia una sèrie de raons que em van decidir a escollir-la. El primer dia que vam quedar, ella m’esperava al cafè. Havia demanat una cervesa i patates fregides, cosa que em va semblar un bon senyal en una actriu, i quan es va aixecar, la cervesa li va caure sobre les patates fregides. Com que jo volia treballar amb una actriu que fos una mica maldestra i que tingués reaccions inesperades, em va semblar un bon començament.

La que he filmat és fictícia, però a Anglaterra hi ha dos llocs on Jane Austen va viure: un a Bath, que s’ha convertit en un museu, i un altre a Chawton, que també és un museu i centre d’estudi.

M’he inspirat en moltes residències d’escriptors on he estat, tant a França com a Anglaterra. El que m’interessa és explicar, a través d’una comèdia, la dificultat que comporta escriure i tota la mistificació que envolta l’acte creatiu, que sovint es pensa que sorgeix només de la inspiració. És molt difícil escriure, i les residències d’escriptors són escenaris ideals per a la comèdia perquè s’hi donen totes les condicions ideals (els autors ja no es poden queixar de no tenir un bon llit, o bones vistes per la finestra, els preparen el menjar, tenen temps per concentrar-se en la seva obra...); tot i així, és molt difícil perquè sovint no flueix res. És el terror, perquè, efectivament, escriure és molt complicat. La primera versió és un caos, un s’enfronta amb la pròpia mediocritat, se sent incompetent... Per a mi, és un lloc de comèdia total. He tingut experiències meravelloses i experiències tràgiques en residències d’escriptors, i per això vaig voler fer aquesta pel·lícula.