Sí, a vegades, sento que repeteixo aquesta frase tota l’estona [riu], però resulta molt difícil explicar que és el LEM sense recórrer a aquesta frase d’en Nubla! Podríem tenir un debat filosòfic sobre què es i què no és la normalitat, però, en tot cas, no sembla gaire normal, efectivament, que hi hagi aquests grans corrents de gent escoltant una mateixa cosa. És un tema, a més, gairebé sociològic que té a veure, també, amb els tempos del món actual: als anys seixanta, una cançó podia estar de moda un o dos anys. Als setanta, podia estar-ho sis o set mesos. Ara pot estar-ho dues o tres setmanes, amb fenòmens com aquestes cançons que, de sobte, tothom fa servir a Tik Tok però que, al cap d’alguns dies, ningú ja no recorda...

S’ha ajuntat molta gent tossuda durant molt de temps. Hi ha hagut gent que s’hi ha estat deu anys, gent que se n’hi ha estat dos, en Víctor Nubla va ser-hi des del principi i fins al 2019... No hi hagut mai cap moment en què tothom hagi marxat i hagi calgut buscar tot un equip nou.

Pot ser-ho a l’hora de buscar, per exemple, públic nou. Cal picar molta pedra per explicar-nos i aconseguir que la gent vingui a descobrir coses noves i surti d’allò que ara se’n diu la seva “zona de confort”. Sempre insistim, però, que el ventall de les músiques experimentals és amplíssim: hi ha des de música electrònica a free jazz. No som un festival de gènere, sinó de concepte, amb una manera diferent de treballar i entendre la música.

A Gràcia hi ha el cicle Nocturna discòrdia al Soda Acústic, els concerts que s’organitzen a l’associació L’Automàtica... Es fan coses, a Barcelona: hi ha l’Antic Forn de Vallcarca, el convent de Sant Agustí... El que passa és que els locals on toquen són per a 40 o 50 persones i, un cop hi arriben, el pas següent és complicadíssim, ja que a Barcelona és molt difícil trobar sales de mida petita. Hi ha poquíssimes sales amb capacitat per a entre 90 i 300 espectadors. Fa uns dies llegia que hi havia un pla per renovar els espais per a grans concerts a l’Anella Olímpica, que són per a desenes de milers d’espectadors, i no et diré que em sembli malament, però és fonamental que es pensi també en aquells que no poden fer concerts per a 100 o 150 persones perquè els és una odissea trobar llocs on fer-los.

Sí, és clar. Els músics que, a Gràcia, es mouen en el nostre circuit tenen la sort de poder actuar en bars que, per algun miracle, tenen encara llicència per fer concerts. O en d’altres que no en tenen però busquen el buit legal per poder-ne fer, la qual cosa fa que tot plegat estigui molt precaritzat. Sigui com sigui, quan el LEM va començar, era més fàcil fer concerts en bars, tant per l’actitud dels que n’eren propietaris com per les normatives del moment. Ara, intentar tornar a muntar concerts en bars seria difícil. Si ho proposéssim segur que molts dels que els porten ens dirien: “Què vols, que vingui la policia i me’l facin tancar?”

Els últims anys havíem incrementat moltíssim el nombre d’activitats i ens vam adonar que tot plegat començava a ser força esgotador. Els més habituals ens deien: “Ja vindré la setmana vinent perquè aquesta ja no dono l’abast!” En certa manera havíem acabat entrant en una contradicció, ja que el LEM sempre havia volgut contraposar-se a aquests festivals que es basen a veure trenta concerts en un sol dia i en un sol lloc. Esponjar la programació és millor per a nosaltres i també per a la ciutat.

Sí, moltíssim, però hi continua havent gent que fa coses i es continua trobant. Nocturna discòrdia fa deu anys que funciona i, fa dos anys, per exemple, vam començar a col·laborar amb la gent de LaKontra, a la Plaça del Sol, amb la idea de fer barri, de fer xarxa, de fer coses més pensades per la gent que hi viu i no per a la que hi passa. Ara el barri és ple d’expats. N’hi ha que venen al LEM, i cap problema! Ara fa temps que no ve i desconeixem què se n’ha fet, però, durant algun temps, al LEM, hi vam tenir un senyor de Leipzig que s’agafava quinze dies de vacances i venia a Gràcia expressament. Passen situacions curioses, però: el passat dia 5, durant l’acte en què, al carrer Milà i Fontanals, es va posar un placa en record a Víctor Nubla, va aparèixer un senyor anglès, o americà, indignat, durant l’actuació de Superelvis, que deia que no es podia cantar allò en una plaça pública i en horari infantil. O sigui, muntes un acte en record d’un activista cultural del barri de tota la vida i t’apareix un expat donant-nos lliçons? Nosaltres estem oberts a tothom, només faltaria! Però hem de treballar per mantenir, junt amb altres entitats, el teixit associatiu i cultural del barri.