Joaquim Daura
President del Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya (CEEC)
“Cal més digitalització per fer més segur el sistema elèctric”
En el futur, els agregadors de demanda, davant del risc de col·lapse, donaran senyals per rebaixar el consum elèctric
No només l’administració ha d’agilitar els tràmits dels projectes d’energia, també ho han de fer les distribuïdores privades
Com més creixi la interconnexió amb la UE, més seguretat tindrem davant nous riscos d’apagada
Caldria fer un nou esforç per renovar la xarxa elèctrica i fer tot el manteniment que requereix
La democratització de l’energia és tant per al ciutadà com per a l’empresari que cerca seguretat
El president del Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya pensa que un esdeveniment com l’apagada ha de ser una sacsejada que ens ha de dur a aprofundir en la transició energètica.
La CNMC havia advertit alguna vegada que amb la penetració de les renovables a aquest ritme hi havia risc d’apagada.
És cert que les renovables afegeixen un punt més de necessitat d’alerta i control. Amb el benentès que això es pot controlar, no és prou motiu. Hi ha hagut molts dies en què el percentil de penetració de renovable ha estat igual o més alt que el d’aquell dia, i el sistema no ha caigut. Hi va haver una concatenació de diverses circumstàncies: van caure tres parcs de generació, i això va forçar una desestabilització, i França va desconnectar per protegir-se, cosa que ens va fer caure.
Es pot dir que li falta inèrcia, al sistema?
Antany tota la generació elèctrica venia de sistemes mecànics. A la hidràulica tens una turbina que gira, i les tecnologies tèrmiques, com el gas i la nuclear, al final acaben tenint una turbina que, a mesura que va girant, arriba un moment que genera electricitat a 50 hertzs. Com que és un motor que gira, té una inèrcia mecànica. Quan afegim noves tecnologies, com l’eòlica o la fotovoltaica, és cert que en totes dues generem un senyal de manera artificial. Per si soles no tenen inèrcia, però hi ha sistemes, que se’n diuen d’inèrcia sintètica, que el que fan és simular, mitjançant la digitalització del sistema i la detecció de pèrdua de sincronia o inèrcia, per compensar la possible pèrdua d’inèrcia. Sí, efectivament, la inèrcia mecànica s’està perdent, però es pot suplir amb una inèrcia sintètica feta per algoritmes, per electrònica de potència.
Li manca digitalització, al sistema?
Sí, per descomptat. El sistema és molt complex: d’una banda tenim generació, de l’altra demanda, i dins de la generació tenim tecnologies diferents, amb els seus comportaments corresponents. I cal casar generació amb demanda en molt poc temps. El sistema està canviant, estem passant d’un sistema molt centralitzat, amb pocs centres de generació, a un sistema on tenim més tecnologies i més distribuïdes, cosa que afegeix complexitat a la tasca de controlar. La nova equació requereix més digitalització, i fins ara ha treballat, no podem dir que el sistema no està digitalitzat. Tanmateix, és cert que amb més digitalització tindrem més capacitat de reaccionar en temps real. De vegades ja no es tracta només de disposar de dades, sinó que aquestes siguin bones, és a dir, que les lectures siguin correctes i, mitjançant l’algorítmica, prendre les decisions correctes, contextualitzar la informació. Saber que tens un kilowatt hora en un moment és informació, però aquesta informació cal contextualitzar-la en l’embolcall, amb altres dades, i això et donarà realment informació.
Cal avançar més en la interconnexió amb França?
Sí, i la UE així ho estableix: ara som al 3% d’interconnexió, i el que demana Brussel·les per al 2035 és un 15%. Al final, la interconnexió és com disposar de més generació, a més de dotar-te alhora de més robustesa i flexibilitat. Tindràs les teves instal·lacions i, a més, un suport per si falla el teu sistema. Espanya i Portugal estan concebudes com un únic sistema. Amb França, en canvi, actuem com una illa energètica. Hem anat desenvolupant la nostra infraestructura i les nostres centrals, fins al punt que hem estat un exemple de resiliència. En alguns moments això ha estat bo: l’estiu del 2003, quan un problema a Suïssa va arrossegar Itàlia i altres països, aquí no ens en vam assabentar, justament perquè la interconnexió no estava gaire evolucionada. Quan vas creixent i hi ha més complexitat, com més interconnexió millor.
A la xarxa li manquen inversions?
La xarxa necessita millorar. El que passa és que tot el que té a veure amb el seu manteniment està regulat per l’Estat, que fixa els valors que et pagaran per tenir cura de la teva instal·lació. I els preus que hi ha per al manteniment actualment són molt justos. Es fa el manteniment que es pot fer amb els recursos econòmics que hi ha, però caldria fer un esforç superior per renovar la xarxa. Cal entendre que la generació ha canviat, ja no és centralitzada, sinó força distribuïda.
La clau, però, és saber gestionar la demanda.
Hem d’entendre que, com que les renovables són irregulars, ara hi ha sol o vent, ara no n’hi ha, i no podem sobredimensionar el sistema per a pocs moments, hem de ser capaços que la demanda també es pugui gestionar, i haurem d’entendre que hi haurà moments en què haurem d’acceptar que hem de consumir menys. De fet, ja hi ha sistemes, com el servei de resposta activa de la demanda (RSAD), en què grans consumidors, per indicació de REE, han de desconnectar el consum. A l’apagada, pel que sigui, això no va funcionar o la caiguda va ser massa profunda perquè aquest sistema funcionés. Això que ara existeix per a grans consums s’anirà estenent a la major part de la infraestructura. En certs moments, REE o altres elements del sistema donaran senyals perquè nosaltres rebaixem el consum. En el futur, els agregadors de demanda, empreses que gestionen molts usuaris, et contractaran un servei perquè en algun moment hagis de rebaixar el teu consum. Per contracte, l’agregador, que t’haurà instal·lat una bateria, en certes condicions et podrà modificar la climatització de l’aire o apagar els aparells que no són imprescindibles.
El mercat d’agregació està pendent que hi hagi un marc regulador que permeti el seu desenvolupament.
Hem d’aprendre del que s’està fent en altres països. N’hi ha, com el Regne Unit o diversos estats del nord d’Europa, en què l’agregació està molt avançada.
En emmagatzematge i hidroelèctrica de bombament no som on hauríem de ser.
Pel que fa a la hidroelèctrica de bombament, ja es va fer fa anys, el que passa és que es va aturar, i ara hi ha projectes de recuperació o de nova planta. El problema és el finançament que requereix i l’impacte ambiental que pot arribar a tenir. Allà on ja hi ha una instal·lació hidràulica, es pot aprofitar per fer bombament, però fer noves centrals pot comportar un problema social. I quant a l’emmagatzematge elèctric, el problema és bàsicament el cost econòmic: és una tecnologia que ha anat madurant, però la inversió econòmica és encara important. Aquí el que cal és apostar-hi, l’Estat ha d’ajudar per poder avançar.
Aquests dies hi ha hagut una certa demagògia contra les renovables i por que s’alenteixi la inversió en aquest segment.
No puc dir que no hi hagi un fre momentani, però no serà així. L’Estat forma part de la UE, que té uns plans molt clars, com el Fit for 55 i el RepowerEU, que fixen uns compromisos de descarbonització. Cada estat té el seu propi pla d’energia i clima, que en el nostre cas és el Pniec. L’Estat espanyol té el compromís de disposar d’un 81% d’electricitat renovable el 2030. No pot haver-hi fre, cal arribar a aquest 81%, amb la qual cosa se seguiran desenvolupant nous parcs de renovables, de diverses tecnologies. El que sí que s’accelerarà serà l’emmagatzematge.
Ara es torna a reivindicar l’energia nuclear.
Les nuclears són una baula de la cadena de valor. Per si soles, no poden fer front a tot, però fins ara, principalment a Catalunya, han estat imprescindibles, ja que més del 60% de la generació elèctrica segueix sent nuclear. I és una tecnologia molt estable. El gran problema de les nuclears és el residu. Parlar de si nuclears sí o no sense afrontar un pla de residus, per a mi és fer molta demagògia. Si diem que sí a les nuclears, hem de tenir clar un pla de residus: on van els residus, quan i què costa transportar i emmagatzemar aquests residus. Hem de ser transparents. I, d’altra banda, no pot ser que pel fet de tenir un color polític t’hi oposis o hi estiguis en contra. Els partits polítics no han de parlar de tecnologies, sinó d’horitzons, llindars, d’on volem arribar.
Preocupa que l’electrificació dels consums vagi tan lenta.
És cert que l’electrificació té el seu procediment i està portant més temps del que esperàvem. Tanmateix, estem comparant els consums elèctrics d’ara amb els de fa uns quants anys, i ens diem: “Alça, estem consumint el mateix!” Dit això, hem d’incloure a l’equació l’autoconsum, que abans no existia, que no es reflecteix a la xarxa perquè es consumeix a la llar o a la fàbrica. Després, també hem millorat molt en eficiència energètica; per exemple, per produir un cotxe esmercem molta menys energia ara que abans. Tota aquesta energia ha desaparegut. Si estem consumint el mateix ara que antany i som més eficients i hi ha autoconsum, etcètera, això vol dir que, en certa manera, s’ha crescut en consum, però hem estat capaços de reduir la intensitat elèctrica del país. És cert, però, que esperàvem anar més de pressa en electrificació. Cal ajudar la indústria perquè s’electrifiqui. Ens estem capficant molt en la generació elèctrica, però no estem acompanyant l’usuari, que necessitaria una primera inversió en capex, perquè es necessita un projecte elèctric, aparells elèctrics, noves línies, nous transformadors... Tot això té un cost inicial que s’amortitzarà amb el temps. Però, és clar, és una inversió. I a Catalunya el nostre teixit industrial, en un 80%, és pime, i costa fer aquest salt d’invertir avui per descarbonitzar demà.
En aquest apartat, l’hidrogen pot tenir el seu paper.
Catalunya i Espanya estan apostant per l’hidrogen verd perquè és un nou actor energètic que pot ajudar a l’estabilitat elèctrica, però realment el que pot fer és ajudar a descarbonitzar la indústria, o almenys alguns sectors determinats. Què estem fent? Estem contribuint perquè existeixin noves plantes, però ningú s’està preocupant d’ajudar els consumidors d’hidrogen verd, que han de modificar les seves plantes per poder-lo consumir. De poc servirà tenir hidrogen verd si no tenim demanda.
Des del CEEC insisteixen en el concepte de democratitzar l’energia, però en el sentit més profund.
Sí, això vol dir, d’una banda, que hem de lluitar contra la pobresa energètica, hem d’acostar tothom a l’energia, el ciutadà, que hi està al bell mig. Però l’altra vessant d’això és donar seguretat. Si s’aprova una subhasta, un cicle d’inversions, uns ajuts, uns terminis, en definitiva, s’han de complir. Si una empresa inverteix i al cap d’ics anys no té els permisos per connectar-se o els ajuts, li estan fent un gran mal, i es genera una inquietud general en la inversió en renovables. L’energia ha de ser democràtica per a tots, per al ciutadà, però també per a l’empresari: si no l’ajudem, no ens en sortirem. Les inversions no són gratuïtes.
Hem d’esperar, els temps a venir, que la burocràcia no entorpeixi tant la concreció de projectes?
La burocràcia segueix fent mal. Però ara, tant a nivell de la UE, amb la seva llei òmnibus per agilitar els tràmits burocràtics, com en els nivells espanyol i català, tenim el compromís d’agilitar tota la qüestió de la paperassa. Però el que passa no només és qüestió de les administracions públiques, també té a veure amb les distribuïdores elèctriques, que també haurien d’arromangar-se i agilitar tràmits. L’administració et pot donar un permís, però després t’has de connectar a la xarxa d’una empresa que és privada. Han de flexibilitzar la tramitació, que tot sigui molt més simple. No pot ser que per defecte es doni un no.
Perfil
Àmplia experiència al sector de l’energia
Joaquim Daura Ayza és el president del Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya (CEEC) i cap de gestió activa de l’energia a Schneider Electric. Amb més de quinze anys de trajectòria en el sector energètic, és una de les veus més autoritzades en el camp de l’eficiència energètica i la sostenibilitat a Catalunya. Daura combina una sòlida formació tècnica amb una àmplia experiència en la implementació de solucions energètiques sostenibles. En els darrers anys, i des de les diferents organitzacions de què forma part, ha treballat en projectes que busquen reduir l’impacte ambiental i millorar l’eficiència energètica en diversos sectors estratègics.
A més de presidir el CEEC des de l’any passat, Joaquim Daura és el director de gestió activa de Schneider Electric, empresa on ha desenvolupat una trajectòria de 21 anys. Enginyer industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), també ha realitzat un màster en enginyeria industrial al KTH Royal Institute of Technology de la Universitat d’Estocolm, a Suècia. A més a més, compta amb un postgrau en administració i gestió d’empreses a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Al CEEC, Daura forma part del grup de treball d’hidrogen, que té per missió fomentar les col·laboracions sectorials i donar suport al desenvolupament innovador d’aplicacions d’hidrogen verd, amb l’objectiu de difondre els beneficis de la generació i l’ús de l’hidrogen renovable i definir possibles aplicacions per a les pimes. El CEEC actualment compta amb 238 entitats associades, nou grups de treball actiu i l’any passat va impulsar 20 projectes d’innovació.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.