L’obra estava ben catalogada. El 1991 es va fer una cessió en dipòsit de tota l’obra al Departament de Cultura de la Generalitat. La major part de l’obra va anar a parar a la canònica de Santa Maria de Vilabertran, a l’Alt Empordà. Nosaltres en el primer treball de valoració vam localitzar 561 obres.

Encara tinc la llista on surten totes referenciades, obra per obra. Aquest és el llistat de l’any 1996 que es va entregar a l’Avui. Es va fer un treball d’autor, títol, tècnica, mides, any que es va pintar, si estava signada i, al final, hi vam posar una valoració [econòmica] obra per obra. En aquell moment ho vam valorar en 274.020.000 pessetes. Aquesta va ser la primera valoració que vam fer, fonamentalment per interès econòmic. Tota l’obra estava ben guardada i l’inventari ja estava fet perquè, evidentment, estava cedit al Departament de Cultura. Nosaltres vam fer una feina ingent perquè vam mirar obra per obra, i en aquell moment no era fàcil fer una valoració d’aquest volum. Nosaltres havíem fet valoracions, però no pas d’aquesta magnitud.

A base d’anar a casa de subhastes, galeries i en algun cas directament al pintor per veure el preu de l’obra, la qualitat, la tècnica; perquè, al final, era molt difícil de valorar. Tens uns paràmetres molt concrets, que són si ha sortit a subhasta, la licitació i el preu de venda, o si aquell pintor està en una galeria o hi ha exposat obra i a quin preu l’està venent. Fonamentalment vam fer això, nosaltres.

Bàsicament és una obra per autor, tot i que alguns n’hi tenen un parell, i fins i tot tres.

Vam estar-hi bastant, però hauríem pogut dedicar-hi més temps. També hem de pensar que hi havia molt pintor de “cap de setmana”, molts autors ens eren desconeguts. Molta gent va voler participar en la crida que havia fet el diari Avui per donar suport patrimonial, per una banda, i després pel valor que representava participar en aquella iniciativa. Aquesta col·lecció va començar el 1976 i el primer any potser ja van aparèixer dues-centes o tres-centes obres de cop.

Va començar l’any 76 la crida que es va fer de “solidaritat i suport patrimonial”. Això ho van començar l’Alexandre Cirici i Pellicer [1914-1983] i la Maria Lluïsa Borràs [1931-2010]. Hi havia més gent, m’imagino. Després tinc apuntat aquí que l’any 1994 es va fer una actualització de la col·lecció, que la va fer la Pilar Parcerisas. Aquell any 94 ja es va fer una exposició al CCCB i em sembla que s’hi van posar 100 obres ja de cop. I després, el 1995, a nosaltres se’ns va demanar la valoració.

No vam tenir cap contacte amb la direcció de Premsa Catalana. Amb nosaltres hi va contactar una persona externa al diari, i després, el 2004, la Mercè Clota, que era la cap de relacions externes del diari, ens va anar resolent totes les necessitats. No sé si recordeu Xarxa Cultural, però jo tenia molta relació aleshores amb una persona d’allà. Xarxa Cultural feia una mica de tot: obra d’art, venia llibres, viatges... Va ser una persona de Xarxa Cultural la que ens va dir: “Escolta, hi ha això de l’Avui i si t’interessa ho podem fer.”

No, no, però va ser molt poc el que vam facturar. El 1995 es va fer una feina de camp importantíssima i els honoraris van ser mínims per la feina feta.

Érem lectors i subscriptors del diari, evidentment, en aquell moment. Sempre hem llegit l’Avui primer i després El Punt. Jo més El Punt que l’Avui, evidentment [és de Sant Feliu de Guíxols]. A nosaltres ens va servir per muntar una base de dades important perquè pràcticament vam tenir coneixement de la majoria dels pintors catalans que en aquells moments estaven treballant. Tot i que d’aquests pintors en podem salvar la meitat. La resta no tenen gaire interès.

Són pintors que han fet feina, però no tots han tingut continuïtat. N’hi ha molts que sí, eh? De fet, els últims anys al Museu d’Art de Girona se n’ha fet alguna exposició. De les dones pintores, per exemple: una exposició, no fa massa, que va agafar la majoria de les dones pintores que treballaven als anys setanta. Una exposició que va estar molt bé.

Francesc Abad, Eduard Alcoy, Frederic Amat, Josep Amat –en Josep Amat tenia una obra de l’any 1959 valorada en 6 milions de pessetes, era un pintor que va pintar molt Sant Feliu–, Lola Anglada, Enric Ansesa, Daniel Argimon, Eduard Arranz Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Joan Brossa, Joan Brotat, Ramon Calsina, Clavé...

Sí, i hi ha dos Dalís. I després hi ha les obres que van servir per a les portades de l’Avui. Hi ha el Miró del número 1.000 [de l’Avui]. Després hi ha una litografia de Miró de 26 exemplars que la vam valorar en 42 milions de pessetes en aquell moment. Un Joan Miró, litografia, 79x60,5, de l’any 1975, està signada, per 42 milions. Després hi ha un guaix més petit, de 37x26, que va ser la portada del número 1.000 del diari i que el vam valorar en 7 milions i mig de pessetes.

Crec que la més alta va ser aquest Miró de 42 milions de pessetes.

Sí, Antoni Tàpies, Per l’Estatut, però era un acrílic sobre paper molt petit. Valorat en un milió de pessetes.

Sí, és clar. Després també hi havia en Tharrats, amb una obra valorada en 7 milions de pessetes... Mira les obres que sobrepassaven el milió de pessetes: de l’Antoni Clavé, que va pintar a París molts anys, hi ha una obra de 7 milions; també tenim un Cuixart de 4.300.000 pessetes; després hi ha dues obres d’en Dalí per les quals vam tenir moltes discussions per si les hi posàvem o no...

Era un tros de cartolina amb una signatura. I crec recordar que s’havia parlat que algú es dedicava a fer signatures de Dalí en un paper.

En 3 i 5 milions de pessetes. Eren dues. També hem de pensar que es volia que es valorés [el fons d’art] al màxim possible.

Vam ser generosos, tot i que una estimació no deixa de ser això. Al final, la valoració la fa el mercat. I quan portes aquella obra a subhasta o trobes un comprador, serà el preu que et vulguin pagar per allò.

Repassem... En Josep Grau-Garriga, que era el que feia uns tapissos enormes. D’ell hi havia tres obres. De la Montserrat Gudiol, Josep Guinovart, Hernàndez Pijuan, Norman Narotzky, Niebla, Comadira, Joan-Pere Viladecans... N’hi havia moltes de 30.000 o 20.000 pessetes que feien el gruix perquè no sabíem ben bé com valorar-les.

En Ràfols-Casamada, amb una obra per sobre del milió de pessetes. També hi ha escultures.

N’hi havia tres.

Jo diria que pràcticament tots els que havien de donar obra en van donar, perquè aquí hi ha una gran col·lecció d’art català dels anys setanta fins als noranta.

Aquí hi havia el dream team de l’art català del moment.

Va ser mèrit de qui va tenir la iniciativa, i després el Cirici Pellicer, que és un dels grans historiadors de l’art català i sociòleg, i la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs, que en aquell temps era molt jove, i els contactes que tenien, van fer que això agafés aquesta volada.

Sí. Evidentment, en Miró és un referent. Ja veus que és l’obra que està més ben valorada, de llarg, en aquest fons d’art. Miró va donar 26 litografies signades. O sigui que aquests 42 milions de pessetes s’han de dividir entre 26 litografies.

Es va intentar incrementar els actius de la companyia. Després es va anar a la fallida i tot plegat.

A 1.446.000 euros. No vam incrementar-la gaire. Ens vam mantenir en la línia de la del 95.

Sí, per a poc. Jo crec que la primera sí que va servir perquè els va permetre avalar deutes d’Hisenda i no haver-se de declarar en fallida ja l’any 1995.

Jo no en conec cap altre cas, no sé que s’hagi fet mai això. Aquestes iniciatives només es poden fer en aquest país. No conec cap altre país que sigui capaç de fer una cosa així.

Moltíssima. La resposta va ser generosíssima. En dos anys ja hi havia 200 o 300 obres allà. A tots els artistes a qui se n’hi va demanar van donar una obra.

Si tu saps que en aquella col·lecció hi ha un Tàpies o un Miró o un Joan Ponç, que també hi era, amb un gravat i un aiguafort, doncs t’hi afegeixes.

L’August? Sí, sí que hi era. Hi havia una aquarel·la, valorada en 700.000 pessetes. Una aquarel·la ben grossa, de 140x50.

Sí, evidentment. Si hi ha una col·lecció amb determinats noms, doncs si tu hi pots ser o participar-hi, fins i tot pots fer-ho pensant que és una inversió de futur.

Més que res perquè n’hi havia molts que no sabíem on localitzar-los. Es van mirar les mides i, com antigament es feia, vam valorar aquelles obres per punts. Una mida, tants punts, tantes pessetes.

Hermes va agafar l’Avui el 2009. El 2004 el diari va fer fallida i tots els actius i passius van passar a ser administrats per l’administrador judicial. El principal creditor era l’Institut Català de Finances, la Generalitat en definitiva, i ràpidament es va arribar a l’acord de donar entrada als nous accionistes: Grupo Godó amb un 40%, Planeta amb un 40% i el restant 20% de l’Institut Català de Finances, que es va quedar la capçalera. D’aquesta manera es va aixecar la suspensió de pagaments. Aquests accionistes hi van estar fins al 2009. Durant aquest període el fons va continuar en dipòsit al Departament de Cultura fins que es va traspassar de manera definitiva.

Exactament no ho sé, però crec que la col·lecció s’ha mantingut.

Segurament que sí. El tema és que, malauradament, aquesta col·lecció va estar amagada. Crec que la primera exposició important des del 1976, amb 100 obres, es va fer el 1994 al CCCB i la va comissariar la Pilar Parcerisas. Ja en aquell moment l’Avui estava trontollant. Moltes obres també estaven penjades a la seu del diari, als despatxos, a Consell de Cent.

No.

Jo tinc referenciades 561 obres. Això era un excel de l’any de la picor. M’agradaria obrir aquest disquet per veure què hi ha. Però la llista d’obres del 1995 i del 2004 és la mateixa.

Hi ha un llibret que es va publicar, sí. També es van editar unes reproduccions molt ben fetes d’obres en carpetes. N’hi havia 10 o 20 per carpeta, dels pintors més importants. No sé si era per regalar. El que puc dir és que es va tenir cura de la col·lecció. Va passar molt de temps dormint a les sales de Vilabertran, però estaven bé.

És una col·legiata romànica maquíssima, extraordinària, a l’Alt Empordà. Cada estiu s’hi fan concerts de la Schubertíada de Vilabertran. Aneu-hi, val molt la pena.

Que jo sàpiga, no. El Museu d’Art de Girona n’ha fet un parell d’exposicions els últims anys. La darrera és aquesta de l’aportació de les artistes al fons d’art del diari Avui.

Hi ha poques col·leccions particulars –que ara ja no ho és perquè és de la Generalitat– que tinguin tantes obres.

Una iniciativa interessantíssima per obtenir obres dels pintors catalans més importants.

Ha de tenir en compte aquesta col·lecció, sí. La majoria són obres d’entre els anys setanta i vuitanta.

Sí, tots van donar obra relativament nova. Pràcticament tot és obra dels anys setanta.

Per exemple Zush, que va donar una obra del 1992. Era un pintor de la Sala Joan Prats.

En aquest país hem tingut imaginació. Realment, això és una iniciativa extraordinària. El diari Avui, sense la repressió del franquisme i el que va representar la premsa escrita des del final de la guerra fins a la mort de Franco, no s’entén. No conec cap cas d’una iniciativa que a canvi que de donar una obra et faci comptepartícip, et doni un títol de la seva societat. Aquestes iniciatives només poden sortir d’una societat civil compromesa.

Hi va ajudar, evidentment. Aquí t’adones que tots els estaments compromesos amb el país van donar suport al diari. Els pintors són molt seus i donar una obra els costa molt. Aquí ho van fer perquè sortís un diari en català. Això era solidaritat i ganes d’ajudar. Els pintors, ceramistes i escultors van ajudar donant la seva obra. Hi era tothom!