“Un artista no hauria de tenir por de res, només d’ell mateix”

Bé, subscric allò que vaig dir, però és que ara he tingut l’oportunitat de fer altres coses... Jo, quan no faig discos de l’Eril, en gravo per a altra gent, i aquests dos anys he fet dues bandes sonores i una gira amb en Gorka [Urbizu, cantant del grup basc Berri Txarrak]. Sí, però, que m’he airejat molt de l’Eril, que era una mica l’autoencàrrec que vaig imposar-me quan vaig dir allò del “guaret”. Necessitàvem fer altres coses al marge del grup per veure si retroalimentaven el projecte o no.

Sí, al 100%. Quan vam decidir aturar la maquinària, no em veia amb l’energia de fer un disc amb l’Eril gaire diferent al que acabàvem de fer. Ara, en canvi, sento que he fet un dic totalment Eril però, a la vegada, gens continuista en relació amb l’últim que vaig fer. Sento que, d’alguna manera, hem aconseguit passar pantalla.

Sí, i tant! Aquest disc, per a mi, no ha estat gens fàcil. Ha estat fins i tot traumàtic. I és que cada vegada em costa més, fer cançons! Noto que he de furgar més endins. Abans em sortien més fàcilment, ara em costen més.

A què ja n’he fet moltes! Portem nou discos. Sempre he tingut la sensació que les cançons són com peixos en el mar i un compositor, l’únic que ha de fer, és pescar-les. I els pescadors ja ho diuen, això: si no deixes una mica que els peixos creixin, o impedeixes que en neixin de nous, serà molt difícil, pescar-ne! El pas del temps, per tant, facilita que puguin sortir noves cançons. Però, alhora, quan hi has fotut tanta canya com he estat fent jo durant aquests anys, són moltes, les cançons que ja has pescat! I t’adones que al mar ja no hi ha tants peixos com hi havia abans.

He vist, per exemple, que el món del cinema està molt més ben pagat que el de la música! Això és una cosa que vaig descobrir quan vaig començar a fer bandes sonores i vaig quedar força al·lucinat. El món del cinema és molt més sòlid que el de la música, la qual cosa va acabar de confirmar-me una cosa de la qual ja m’havia formulat una teoria, però que ara he constatat en el terreny pràctic: que tot aquest món de la indústria musical, ara mateix, és patètic; està molt malament. A banda, he conegut també altres sistemes de treball. He estat molt a prop, en aquests temps, com deia abans, d’en Gorka Urbizu, que també venia d’una mena de guaret. Viure tan a prop seu tot el seu procés de fer cançons i anar de gira, m’ha fet adonar de certes similituds entre dos mons a priori diferents: tots dos cantem en una llengua minoritària, la seva proposta té una sèrie de complexitats que jo veig també molt pròximes… Ell m’ha fet entendre que calia deslliurar-me d’un seguit de coses. O, en determinats moments, saber delegar i aprendre a dir: “Bé, potser és millor no fer-ho nosaltres, aquesta vegada, i demanar a algú de fora que ens el gravi, aquest disc…” Moltes de les decisions que s’han pres per aquest disc, de fet, són fruit del que he viscut i après amb en Gorka Urbizu en aquests últims anys.

Ni eina ni amenaça. Ni rei ni pàtria. A mi la intel·ligència artificial no em fa cap por. Me’n fa veure que les persones s’aïllen unes de les altres per un mal ús de la tecnologia, això sí. Si la tecnologia no sabem utilitzar-la i no la combinem amb la natura, esdevé un instrument que no ens és útil, mentalment. Però no, la intel·ligència artificial no em fa por, no la necessito per a res. Potser repercuteix en beneficis per a la humanitat en l’àmbit mèdic, per exemple, però els artistes que li tenen por, en realitat, no són artistes, sinó tota una altra cosa. Un artista no hauria de tenir por de res, només d’ell mateix, ja que, amb tots els seus defectes, se suposa que és únic, inimitable... Ara bé: que, des del mainstream, se li pugui tenir por, a la IA, perquè un paio amb el mòbil pugui fer una cançó que s’assembli a la d’un artista pop? Doncs tío, fes cançons més bones!

No, perquè aquesta vegada no hi ha l’Artur [Tort, director de fotografia i premi Cèsar a la millor fotografia per Pacifiction, d’Albert Serra]. I la seva absència, al principi, va ser molt xocant. Un dels motius pels quals vam aturar-nos, però era perquè tothom pogués tirar endavant amb tota llibertat el seus projectes, i el de l’Artur realment ha tirat molt endavant, fins al punt d’haver d’estar immers en una sèrie de rodatges que feien impossible la seva participació en el disc. L’Artur, ara mateix, és insubstituïble, no veiem la manera d’afegir una persona nova, així que de la pèrdua vam voler-ne fer virtut i fer un disc mes cru i centrat en baix, guitarres i bateria. Esperem que torni en el futur a coincidir amb nosaltres, però en aquesta gira no hi serà.

Em va commoure! És una peli molt inspiradora, en l’aspecte artístic. A mi, això dels toros ni m’interessa ni hi participo de cap manera. I hi estic més o menys en contra, com tothom. Però en això de la devoció que tenen els toreros per fer una cosa que ningú els ha demanat que facin m’hi sento molt identificat, realment, perquè jo sovint em pregunto quines són les raons per les quals faig de músic. Em pregunto per què faig cançons, si no hi guanyo gaires diners... La resposta que hi trobo és que dec tenir alguna cosa dins meu que m’indica que és això el que he de fer. I, a Tardes de soledad, vaig veure una pel·lícula sobre algú que no únicament té això mateix sinó que, a més, el porta a enfrontar-se a la mort, la qual cosa ho fa tot encara més extrem.

Ostres, no la recordava, aquesta! [riu] La mort, en qualsevol cas, és allà, tota l’estona. És el buit, i en el buit hi cap tot. És un tema superrecurrent, en les meves lletres i els títols dels meus discos: La figura del buit, Vol i dol, No sabràs com acabarà la història, Energia fosca… tots aquests discos, d’una manera o altra, sempre parlen del buit, la mort i el temps. La visió de la mort em va canviar quan va morir el meu pare. Tenia 22 anys i, tot i que aleshores ja s’havia mort algun avi meu, no era encara prou conscient del que significava realment. Va ser un daltabaix… És collonut, en tot cas, perquè, encara que se’n parli poc i estigui com amagada, és una cosa que experimenta tothom: el conductor del taxi que hem agafat al matí, tothom a qui veiem al metro... La mort és en el dia a dia de tothom i no hi ha ningú que se’n salvi.

Sí, fins al punt que en Dani [Comas] i l’Ildu [Alfonso] posaven realment en dubte, abans de començar a gravar, que tant en Matas com jo fóssim capaços d’acceptar certes decisions que es prendrien durant la gravació: “De debò que ho dieu seriosament, això que permetreu que vingui algú de fora a decidir el que sempre heu decidit vosaltres?” Una de les premisses que hi havia, però, al començament era gravar aquest disc tocant tots alhora i, en aquesta primera decisió, ja queia pel seu propi pes que hi hauria d’haver algú que ens ajudés, a banda que tots nosaltres hem passat per aquests cicles un munt de vegades. A en Luke [Temple] l’admirem des de fa molts anys i, un dia a la nit, li vaig escriure un correu. De seguida va contestar dient-nos que li venia molt de gust. En Paco Loco, que és algú a qui també admirem molt, va sumar-se a l’equació. Ell diu que és el pitjor enginyer del món i a mi, em canvi, em sembla el millor!

Sí, però als menjars només parlàvem de xafarderies, ja que en Paco Loco és molt xafarder i ho vol saber sempre tot d’aquest músic o aquell altre: “Escolta, i al Guillem Gisbert, com li va sense els Manel?” [riu]

Sí, és com estar on estem ara: al Raval [Barcelona]. Recordo que, de petit, érem 2.500 i ara diria que ja arribem quasi als 8.000. Hi ha la fàbrica i, per tant, hi ha feina. Sort en tenim, en aquest país, que vingui gent a treballar, però alhora és un repte increïble saber-nos adaptar els uns als altres i posar-nos tots en una mateixa sintonia. No és fàcil, però hem d’assumir que tot canvia constantment: jo he canviat, el poble està canviat, la vida...

Segurament, perquè totes les decisions que un pren tenen sempre unes idees polítiques, al darrere. Per mi, el teatre és un espai lliure per crear on poden passar, i espero que passin, milions de coses! El paper que hi pot jugar en aquest cas concret encara no el sé, però espero descobrir-lo.