Arts escèniques
Cristina Clemente
Dramaturga i guionista
“Per fi les autores som al teatre català amb apostes grosses”
Defensa el teatre comercial que és capaç d’arribar al públic menys convençut, una audiència com la de la televisió generalista
L’empipa el menysteniment cap a la comèdia: “Hi ha qui pensa que mentre riu no reflexiona”
Un èxit a Madrid i a Buenos Aires aixeca interès: hi ha un bocaorella en el teatre comercial internacional
A la tele, són directament proporcionals els recursos que s’hi posen amb el resultat
‘Lapònia’ funciona sobretot als països acomplexats. Per fer-la a Alemanya caldria adaptar-la
Sense suficient reconeixement mediàtic, Cristina Clemente reivindica el teatre comercial que remou des de la comèdia. Presentadora durant anys del torneig de dramatúrgia al Temporada Alta, admet que calen sempre primeres i segones oportunitats. Celebra l’explosió de la dramatúrgia contemporània catalana, que també és molt femenina. Per fi, diu, ara poden estrenar amb produccions potents. Ella alterna la dramatúrgia i direcció amb els guions del 3Cat (Com si fos ahir). Creu que des del to popular es pot sensibilitzar millor sobre les dificultats socials, sense tanta militància de bandera. Fa unes setmanes, tenia tres obres coincidint en cartell a la Villarroel (Dones de ràdio), al Condal (Lapònia) i al Maldà (La paella dels dijous).
El T6 del TNC va ser una porta indispensable per accedir a la cartellera. Avui caldria? Avui no hi és i hi ha també molta presència d’autoria jove a les sales.
La majoria dels que vam estrenar al T6 estem treballant. Em sembla necessari perquè, tot i que està bé començar per les sales petites i alternatives (vaig debutar al Versus amb Volem anar al Tibidabo i La gran nit de Lurdes G, que era un text compartit amb Josep Maria Miró), arriba un moment que necessites provar coses més grans, i per a això cal el suport d’un teatre públic. Era un gust poder estrenar i posar a prova el text amb actors de primera línia. Pensant en la gent jove, jo ho trobo a faltar. Qualsevol cosa que incentivi la dramatúrgia dels més joves va a favor. Algunes obres del T6 van anar millor que altres, però, en conjunt, era indiscutible que funcionava.
Hi ha hagut autors del T6 que s’han anat trobant en teatres públics, però no és el cas de Cristina Clemente. A què és degut, això?
Admeto que no he presentat gaires projectes als teatres públics, ni me’ls han demanat. Suposo que deu ser perquè he fet molt teatre comercial, que és una línia que no vol seguir el públic. El teatre públic no em considera una autora apropiada per a la seva programació.
I això és per la seva vessant de teatre comercial?
Per a mi, comercial no vol dir banalitat, sinó que es refereix a buscar un grup d’espectadors més ampli, i això m’ha encasellat. Ara Dones de ràdio pot canviar una mica la percepció, perquè el càncer no és per a teatre comercial, d’entrada. M’ha sorprès perquè em pensava que seria menys comercial del que ho ha estat.
Per a una obra comercial cal el tema i que el repartiment sigui d’intèrprets amb ganxo, no?
El teatre públic també juga amb actors coneguts. Té a veure amb el missatge de l’obra, tot i que no m’agrada la paraula. Jo defenso que, amb el teatre comercial, el missatge pot arribar a més gent que estigui menys convençuda del tema. En canvi, un espectador del teatre públic que va a veure una obra sobre les injustícies del món, ja és una persona convençuda. Des de l’àmbit comercial arribes a un públic que va menys al teatre. A Madrid encara és més evident, perquè hi va molta més gent. Hi ha molts més teatres. Lapònia, a Madrid i a Buenos Aires, hi ha estat tres anys en temporada. En aquest públic hi ha tots els perfils d’espectadors, també homòfobs o gent de dretes, per exemple.
Es parla molt de produccions de dramatúrgia contemporània catalana que es fan arreu. Això ajuda a omplir neveres.
Una obra a Madrid omple neveres, una producció a Romania no n’omple encara que pugui fer molta il·lusió. Ara, una companyia jove catalana m’ha demanat els drets per fer Volem anar al Tibidabo i m’encantaria que la poguessin estrenar.
Catalandrama i l’Obrador d’Estiu són finestres eficaces per difondre textos?
M’han arribat algunes propostes petitones a través del Catalandrama. Realment el que em funciona per estrenar a fora és fer èxits a Madrid i Buenos Aires. Això genera un interès de molts països. Hi ha un bocaorella en el teatre comercial internacional.
I algunes s’han arribat a veure en teatres públics?
A Croàcia van fer Lapònia durant la pandèmia. Van obrir els teatres abans que Catalunya. Tothom amb mascaretes i amb distància prudencial entre espectadors.
És curiós que una comèdia serveixi per trencar el pànic de la pandèmia?
Volien fer riure la gent. Ja ho diuen que les millors comèdies s’han escrit en temps difícils.
Fer de guionista és un refugi, una feina estable?
Jo no faig tele com una feina alimentària, tot i que és veritat que dins del nostre sector és el que et dona una major estabilitat, a diferència de la variabilitat del teatre. Amb la tele hi connecto molt perquè coincideix amb la meva manera d’entendre el teatre comercial: escrivim amb voluntat d’arribar a molta gent i, alhora, de posar trama social. Això pot ser més transformador perquè es pot arribar a persones que no s’hi compta. Pot normalitzar aspectes com la sexualitat, la convivència de les cultures... Ara hem fet una trama interessant amb l’acolliment d’un adolescent.
‘Com si fos ahir’ està cridada a batre el rècord de temporades?
Anem temporada a temporada. Ja tenim confirmada la següent, que serà la novena. Ens en faltarà només una per superar El cor de la ciutat, que en va durar deu. Ara ja hem superat la durada de La Riera.
Són comparables les sèries?
Jo he treballat a El cor..., a La Riera i al Com si fos ahir i són molt diferents. La Riera, per exemple, tenia una trama molt més mafiosa. Però sí que hi ha un segell de TV3, involuntari o no, que busca una voluntat social. Vigilant molt de trobar una línia que no creuï el dogmatisme. M’agrada trobar aquest equilibri.
Ara, però, les sèries de televisió ja no les fan les companyies com anteriorment les havien dominat. Tant ha canviat, la tele?
Pel que veig, la 3CAT té la voluntat de potenciar els continguts d’internet, que han augmentat molt però encara no tenen la força d’altres cadenes. La idea és que la gent es baixi el contingut d’internet en comptes de mirar la televisió convencional. La tele, com el teatre públic, hauria d’apostar per les creacions locals. A la tele, el resultat final és directament proporcional als recursos que s’hi posen. Tot pot anar més o menys bé, però si parteix de pocs diners i pocs dies de rodatge, és molt difícil que acabi sent un projecte de qualitat.
Amb Sergi Belbel es coneixen des que ell era professor seu a l’Institut del Teatre. Ara l’ha dirigit a vostè per primer cop a ‘Dones de ràdio’. Com es porten entre els autors?
Tenim una relació molt bona, en general. Evidentment, tens autors uns més afins que altres. Fem una cosa molt bonica i generosa, que és intercanviar-nos els textos i compartir opinions. Ho faig amb el Sergi Belbel, amb el Marc Angelet. És superric. I quan llegim el text d’un altre, remem a favor, perquè vagi millor. Intentem no veure’ns com a competència. Sempre he pensat que estrenin dramaturgs catalans ens interessa a tots perquè això demostra que funciona i té públic. I això obre camins per a tots. Ara, això no treu que pugui fer ràbia que vagi molt bé l’estrena d’algú altre però des d’un lloc, de “també m’agradaria que ens funcionés”.
Ara hi ha una explosió brutal de dramatúrgia contemporània a la cartellera. Pot ser que aquesta moda faci que els textos no estiguin prou acabats?
Potser té a veure amb la precarietat. Si s’obre l’oportunitat d’estrenar un text, és difícil renunciar-hi. Ara, a més, hi ha molta presència femenina, com Victoria Szpunberg, Lara Díez, Clàudia Cedó... Hem de celebrar la normalitat de les autories femenines al teatre català, no només perquè anem estrenant, sinó també perquè se’ns estan oferint apostes de produccions més grosses. M’emociona que la Szpunberg estigui a la Sala Gran del TNC. En tots els anys d’aquest teatre, és la primera obra en aquest escenari escrita i dirigida per una dona; l’única excepció és Yasmina Reza, que és una autora francesa.
I hi és perquè hi ha una dramatúrgia catalana femenina interessant.
Estem estrenant a tot arreu. Però ens cal un encàrrec per poder fer obres per a les sales grans dels teatres públics. Són textos que pots trigar un any a escriure’ls i et pots trobar que no els pots estrenar enlloc: La tercera fuga no es pot estrenar enlloc més. Com a molt, si Focus fes una superaposta per dur-la al Goya, però necessitem que els teatres públics apostin per les primeres oportunitats i també per poder fer obres grans. L’herència la va encarregar un teatre públic a Anglaterra. És cert que pot sortir malament, però els teatres públics han d’arriscar igualment.Jo ara puc escriure una comèdia de 2 a 4 personatges sense risc que es pugui estrenar on sigui.
Al TNC, de 38 produccions de la temporada vinent, en 20 hi ha autoria o direcció femenina.
Ara les dones tenim espais i produccions dignes. Però a la Victòria Szpunberg li han donat carta blanca. A nosaltres ens donen dramatúrgies o temes, però no és tan habitual poder escriure sobre el que tu vulguis, cosa que sí que passa entre els homes. Sempre me n’alegro, de l’aposta femenina
Marta Buchaca o Jordi Casanovas s’han fet les seves productores per promocionar textos propis, bàsicament. S’ho ha plantejat?
Em fa por que la part del paperam se’m mengi la part creativa. La veritat és que he tingut sort perquè he anat saltant de projecte en projecte amb la tele de fons. El que sí que m’agradaria és comprar-me un teatre! Hi posaria Lapònia, Dones de ràdio i obres de Marta Buchaca, de Clàudia Cedó..., autors que m’agradessin!
Jordi Galceran sembla que ha desistit de tenir teatre propi.
Ja es veu que és molt difícil: són molts calés. És molt arriscat i complicat tenir la sala amb les condicions per obrir. En realitat, no m’ho he mirat mai.
No tothom és Mago Pop!
Exacte. Però això sí que seria un somni!
Victoria Szpunberg diu que la crítica és més benèvola amb la nova autoria. I que ja li agradaria que ho hagués estat quan ella començava.
Jo, amb Vimbodí versus Praga, vaig rebre unes crítiques meravelloses, però en recordo una de fer plorar. I Vimbodí... va ser una de les obres que van anar millor del T6. Sí, estic d’acord. Però no sé si és per la crítica o perquè hi ha un corrent fort de mesurar les paraules. Et pots carregar un espectacle però des del respecte i no afectant personalment. I no sé què aporta matxacar una persona en la seva primera estrena.
Ara hi ha un acord tàcit de ser més durs depenent del lloc on es faci la funció perquè, en principi, pot variar temps i recursos per aixecar el muntatge. També passa que, a vegades, no és ben bé així.
Ara de crítiques dures se’n llegeixen moltes menys. I cal criticar uns joves per projectes en què hi posen ells els diners picant pedra. Està bé que tots busquem espais per dialogar-ho i que sigui menys insultant. De vegades, quan llegeixo crítiques, té a veure amb el tipus d’espectacle que li agrada al crític. I hauria de pensar més en quin és el tipus d’espectacle i què pretén l’autor amb aquesta producció. És inevitable barrejar el gust personal, però un crític a qui no li agrada la comèdia ha de saber valorar-la amb els codis amb què ha estat pensada.
Llàtzer Garcia diu que guanyen més diners els directors que els autors, normalment. Es fa estrany, perquè l’obra arrenca del text.
Al teatre comercial, el valor de l’autoria varia molt. Si l’espectacle va bé (entenent que hi ha temporades molt curtes), pot arribar a cobrar més l’autor que el director. Al teatre públic, com que són només d’un mes d’explotació... que em sap greu perquè ara la Victòria ja ha venut totes les entrades. Hauria pogut estar-hi més temps.
O com a mínim reposar-lo.
Suposo que ho faran. Però com que ara ja tenen tota la programació tancada per al curs vinent...
Ara han coincidit tres títols seus a la cartellera. Anem un per un. ‘La paella dels dijous’ sorgeix d’un experiment d’escriptura amb Nelson Valente. Té a veure amb el seu treball que s’ha anat ensenyant a Buenos Aires?
Sí, penso. Lapònia es va estrenar a Buenos Aires dirigida per Nelson Valente. Però no ens vam arribar a conèixer. Li vaig enviar algun missatge de bon rotllo per instagram i no me’l va respondre. Ara ens hem fet superamics, però primer vaig pensar: “Que ranci, aquest director!” Segurament, quan li van proposar el projecte d’On el Teatre Batega, va pensar en mi per Lapònia. Són d’aquells invents que poden sortir fatal perquè cadascú ha d’escriure una obra per separat i la tercera a partir d’improvisacions als assajos. Es va crear una pinya molt maca que va justificar aquest cop, aquesta inversió. Va anar molt bé. I després vam poder anar a presentar-la a Buenos Aires, en català i subtitulat. Va ser bonic. Una obra com La paella..., d’un teatre petit com és el Maldà, ja porta dos anys fent actuacions i hi han passat tres actrius: Llum Barrera, Lluïsa Castell, ara la Lloll… No és fàcil que actrius d’aquest nivell es vulguin substituir. Als actors no els agrada. El muntatge és petit i gens pretensiós, però porta tres temporades a Barcelona. Amb Nelson Valente ara hem començat a escriure una obra junts.
‘Lapònia’ ha estat un ‘boom’ internacional difícil d’imaginar.
Amb el Marc Angelet, que ens coneixíem però no érem amics, ens vam posar a parlar de l’obra. La vam estrenar al Capitol pensant que seria una comèdia que agradaria, però no ens esperàvem la resposta. Vam haver de sortir del teatre, al juliol, que el teníem tot ocupat, perquè es va inundar el teatre. Després ens la van demanar a Madrid, i ha anat passant per tots els països. Hi ha alguna cosa que connecta amb el públic de països una mica acomplexats. A Grècia funciona molt. Ara han omplert cada dia un teatre de 800 butaques a Tessalònica.. És cert que tenen un repartiment molt televisiu. A l’Argentina també va ser multipremiat i va anar molt bé.
A Alemanya, doncs, no, eh?
La té un agent que ens ha comprat els drets en exclusiva. Però per fer-la a Alemanya caldria una adaptació. Entre Alemanya i Finlàndia estan més igualats que entre els catalans i els finlandesos.
La comèdia és molt aplaudida però se la considera menor. Per què?
Em sap molt greu. Tinc la sensació que la gent pensa que quan riu no està reflexionant.
També és cert que hi ha molts tipus de comèdia. N’hi ha que busquen l’explosió i altres tenen algun secret amagat.
Nosaltres sempre intentem que hi hagi algun missatge. Des de fora, pot semblar que Teràpia integral sigui més comèdia que Lapònia. Però nosaltres parlàvem de la fe, de les teràpies alternatives. Sí que és cert que sempre ha estat menystinguda. Fa una ràbia tremenda. No ho acabo d’entendre. Ara, estic molt contenta amb Dones de ràdio perquè crec que hi ha un missatge. Parla de coses importants, tot i que el públic riu pràcticament tota la funció.
És més comercial del que creia.
Pensava que faria tirar molt enrere parlar del càncer. Que això sí que és terror real, perquè ens pot tocar a tots. És una por molt gran, tant si ets més o menys hipocondríac. I tots coneixem algú que ha tingut càncer, i alguns d’ells han mort. És una paraula tabú, encara.
A l’obra, la gent riu i s’emociona molt.
M’ha sorprès sobretot la reacció dels malalts de càncer. Vaig escriure l’obra pensant a apropar la malaltia als que no estàvem malalts. Era una autocrítica que em feia perquè em costa saber com apropar-me a una persona que sé que té càncer. La idea era ensenyar que som nosaltres també en un altre moment de la vida. M’he trobat moltes dones que han estat malaltes que m’ho agraeixen. No et pots imaginar la mar de missatges que rebo agraint haver posat la malaltia al centre... No era conscient que podia impactar tant.
Quina vida té ‘Dones de ràdio’?
Ara estem buscant teatre per reposar-la, i no està sent fàcil. Faran gira a la primavera i a la tardor, uns 40 bolos. Però m’agradaria tornar a Barcelona perquè molta gent en va quedar fora.
Com és que no es troben teatres amb un èxit com aquest?
No n’hi ha tants. I com que les programacions es fan amb tanta antelació… Ara potser es troba un forat per d’aquí a dues temporades, però és veritat que has de tornar a refer el bocaorella. En aquest sentit, el teatre comercial a Madrid funciona millor. Posen una obra en cartell i no la treuen fins que no cau el públic.
Això va ser el que va aconseguir Jordi Galceran al Borràs amb ‘Turisme rural’?
Segurament, perquè ja s’havien trobat tallant una temporada natural de Fitzroy.
Tenen més teatres a Madrid?
Molts més. A Barcelona no n’hi ha cap de l’Ajuntament. Ells ja en tenen sis o set. També hi ha molts més espectadors, sense arribar a ser el cas de Buenos Aires. És cert que alguna sala alternativa ha tancat. De públic agafen molta gent que ve de les províncies. Hi ha un turisme teatral que va a veure El rey León.
Però això no és d’ara. A Barcelona s’ha aconseguit amb el Mago Pop, que encara no s’explica gaire.
Aquí tenim la dificultat de la llengua, que et limita.
Quan es decideix que una obra ja està acabada, que no cal rellegir-la més?
Jo no ho diria mai. Ho acabo quan l’he d’entregar immediatament. La tele m’ha anat molt bé perquè té uns terminis molt fixos. Jo soc bastant obsessiva i podria no donar-la mai per bona. Hi ha alguns trossos que els dones per bons. Però segueixo oberta a canviar-ho als assajos. El Sergi Belbel és superrespectuós amb el text, ho vol defensar tot. Jo li he dit algun cop: “Treu el gag perquè no entra bé.” I ell em respon: “No, no, entrarà.”
Tornarà a haver-hi torneig de dramatúrgia al Temporada Alta. També repetirà presentant-ho?
No n’he parlat encara. La veritat és que tinc molta feina. M’agrada molt, però no deixa de ser set dilluns. Quant al nivell, ja hi han passat molts autors. És cert que quan presentes tantes obres n’hi ha de qualitat i d’altres de no tanta. El torneig de dramatúrgia també està molt bé per provar textos. I la gent ve convençuda.
Al començament hi havia molts textos que arribaven a l’escena, tot i que mai ha estat aquesta, la finalitat.
Perquè els primers anys hi vam participar autoria més consolidada. Es tracta de donar oportunitats. I no només una primera oportunitat. Perquè és letal pensar que si no funciona la primera ja no tindràs més ocasions. Cal experiència.
Això es produeix a nivell internacional? Per exemple, la Royal Court permet que nous autors tinguin una residència de tres anys per poder provar i estrenar?
No ho conec gaire. Però sé que a Anglaterra aposten pels seus autors a mort. I tenen molts projectes d’autoria. I també s’integren els textos d’emergència, d’encàrrecs sobre fets que han passat recentment. Això dona training, però el que necessitem finalment és estrenar amb públic per saber si funciona. És inexplicable saber com funciona el teatre.
Dels ‘egos’ i l’admiració a l’altre
L’autora prepara nous textos compartits amb Marc Angelet i Nelson Valente
Cristina Clemente ha escrit una seqüela de Lapònia, novament amb Marc Angelet. L’obra, de moment, té teatre a Madrid la temporada vinent. En aquesta nova proposta, els fills ja són adolescents. També estan dialogant un text amb Nelson Valente, amb qui va escriure la tercera part de la trilogia calatano-argentina Rovira vs. Rodríguez). L’autora admet que treballa en formats diferents amb els dos companys: “Amb el Marc parlem molt dels temes que ens preocupen. Anem escrivint deu pàgines cada un i ens les anem passant i l’altre revisa. Tinc dret a canviar el que vulgui de les deu primeres i en poso deu més, i després l’altre fa la mateixa operació. També som a temps d’asseure’ns, replantejar… Amb el Nelson vam fer una escaleta. La vam escriure redactada i ara l’estem dialogant entre tots dos. Hem fet una feina molt més estructurada que amb el Marc.”Però reivindica que la clau continua sent la mateixa: “La clau d’escriure amb algú altre és apartar l’ego, tenir una sensibilitat semblant i, després, una admiració cap a l’altre. A mi m’ha passat amb el Marc. Llegeixo un gag que no m’agrada gaire, però sé que si l’ha escrit ell funcionarà, i efectivament. Hi ha una altra cosa meravellosa de fer textos a quatre mans, que és compartir la pressió. T’ho acabes passant millor perquè saps que l’altre t’ha anat corregint.” Tot i compartir textos privadament (com ho fa amb Angelet o Sergi Belbel), estrenar conjuntament és més agraït: és magnífic “si el text arriba al teatre només amb el meu nom i va bé, però prefereixo compartir el focus”. Els temes a tractar sorgeixen “d’una inquietud que t’ha impactat que creus que pot estar bé que surti a escena. També val per respondre’t preguntes. No som tan diferents, les meves preguntes també seran les teves molts cops”.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.