Des de llavors, hem somiat molts cops fer pel·lícules junts i hem intentat engegar projectes que no han acabat de sortir, perquè el cinema és molt difícil. I per fi, gairebé vint anys després, ha arribat la pel·lícula, la seva opera prima, i hem pogut compartir-la. L’Iván ha tingut una trajectòria molt sòlida durant tot aquest temps, sobretot en l’àmbit teatral, com a dramaturg i director, amb obres que crec que han marcat molt l’escena de Barcelona.

Recordo veure la seva obra Sé de un lugar i sortir-ne molt impressionat, amb aquell teatre de petit format, veure els actors tan a prop, sentir-los respirar... Recordo les interpretacions del Xavi Sáez i l’Anna Alarcón, que també surt a la pel·lícula. I així fins a arribar a l’obra de teatre Esmorza amb mi, que també vaig veure en el seu moment i em va agradar molt. Penso que la pel·lícula tenia el suport de l’obra de teatre prèvia i de l’ofici incontestable de l’Iván a l’hora de treballar amb els actors i de generar un text molt sòlid. A part de ser un gran guia per als actors, ja que ell també ho és, els seus guions són una partitura molt ben treballada que funciona a la perfecció. Si confies en la partitura, el tema acaba sonant.

Crec que gairebé són motxilles que carreguen els personatges. Són una ferida oberta i, per mi, aquesta ferida oberta és la manera de vincular-se profundament amb la resta de persones. Sento que he fet amics de veritat quan m’he obert cap a ells. Estem molt acostumats a passar per la vida, a creuar-nos sense mostrar-nos, cada cop més. En aquest sentit, aquests personatges estan en un moment en què s’han tancat, però la ferida segueix oberta. En el cas de l’Omar, és un personatge que se sent molt sol, que no és el mateix que estar sol i viure la solitud en plenitud. Se sent sol perquè ve d’un moment de molta explosió i exposició en què s’ha perdut, i necessita reconnectar però no sap com fer-ho.

Sí, és obrir-se i també acceptar el dolor d’aquell moment. Penso que, al final, ens hem de reconciliar amb el desamor, amb la idea que, en un moment o altre, sempre apareix a la nostra vida. El que realment ens mou a la vida és l’amor, i per això el desamor és tan dolorós. M’agrada que a la pel·lícula el desamor es tracti des d’un lloc molt lluminós, no des de la toxicitat que estem acostumats a veure a la pantalla. Hi ha una voluntat de prendre’n consciència. Els personatges estan en un moment molt incipient, però la pel·lícula apel·la a aquesta llum, a aquesta reconciliació amb el dolor, i al fet de travessar-lo. Només estant bé amb un mateix es pot arribar a connectar amb els altres, sense intentar suplir els buits propis amb altres persones. Al final, penso que moltes vegades l’enamorament té més a veure amb un mateix que amb l’altra persona: amb les ganes que tens, amb el que hi projectes, amb el que hi vols veure, amb el que sents que et falta i t’imagines. I, de vegades, els amors són històries que un es munta i que no existeixen. És una mica el que li passa a l’Omar: s’ha inventat un amor que no existeix i necessita primer mirar-se a ell mateix i curar-se per poder avançar.

Sempre m’ha agradat molt el que ara anomenem música urbana. En el seu moment, quan era petit, el hip-hop era una música que em movia molt. En aquest sentit, em feia molt de respecte com s’explicaria a la pel·lícula, però confiava molt en l’Iván, perquè és una persona que en sap molt, de música. Confiava que ho explicaria bé. Jo entenia el personatge i d’on venia. Tot i que pràcticament no es veu el seu passat, se n’havia de percebre l’ombra. Vam treballar amb referents per poder explorar-los i viure’ls.

Totalment. És una cosa que ja era al guió i, veient la pel·lícula, crec que encara es veu més clar. Per mi, aquesta relació es pot extrapolar a qualsevol parella en crisi. Concretament, a la crisi que suposa tenir un fill; fa poc llegia que moltes parelles no ho superen. A Sorda, el que es fa és extremar aquesta fricció i aquest conflicte, i crec que és el que fa que el públic empatitzi encara més. Personalment, el que demano al cinema és justament això: que m’obri una porta a una realitat que no conec, però que alhora m’obri una porta a la meva pròpia experiència, al meu passat, a mi mateix. I crec que Sorda ho fa, dialoga en aquests dos sentits. Ho noto en el diàleg que es genera després de les projeccions, es genera molt de debat intern, més enllà de la impressió de conèixer una realitat en la qual mai no t’havies fixat.

En el meu cas, el personatge també havia de parlar, i per això feia servir la llengua de signes que es diu bimodal. Durant un any vaig aprendre el llenguatge de signes pur, perquè volia tenir fluïdesa, poder improvisar i comunicar-me de debò. El repte, després, era aplicar-lo mantenint l’estructura de la llengua oral, que és el que es coneix com a sistema bimodal. S’havien d’encaixar moltes coses. La llengua de signes és molt expressiva, i jo soc molt expressiu a la meva vida, però volíem construir un personatge amb un pes, una serenitat i una calma determinades, que anaven una mica en contra de l’expressivitat facial i corporal pròpia de la llengua de signes. Es van haver d’ajustar moltes peces i va ser clau el temps que vaig tenir per preparar-m’ho, que va ser un any. No només es tractava d’aprendre la llengua de signes, sinó també d’adaptar-la al caràcter del personatge i a la necessitat de la història, perquè pogués parlar i es creés aquesta intimitat en la parella.