Sempre he cregut que una part important d’estar bé físicament té veure amb el cap, així que ser positiu ajuda a mantenir-te jove. Però la indústria del rock, a més, és encara una indústria prou jove; s’està demostrant que, a diferència per exemple de l’atletisme, s’hi poden desenvolupar carreres llargues...

Bé, en aquest ofici s’aprenen coses noves cada dia, i sempre millores. Tenim coses a dir, encara, i per a nosaltres és important continuar mantenint-nos creatius. En cada disc que fem procurem sempre fer un pas endavant.

Vaig aprendre a tocar el contrabaix a través del meu pare, que el tocava en diferents bandes de jazz locals. I una cosa va portant-te a una altra de forma natural. Tocar el baix és una cosa que m’encanta, des del primer dia, i si per alguna raó hagués de deixar de tocar-lo, sens dubte el trobaria a faltar! La feina d’un baixista és donar a les cançons allò que necessiten, encara que això a vegades pugui anar en detriment d’un mateix.

Bé, de fet, el heavy metal com a tal no existia l’any 1969! La raó que hi trobo és el clima, el paisatge. Vam formar-nos en una part d’Anglaterra molt industrial. Quan érem nens, miressis on miressis, no hi veies flors o camps, sinó fàbriques, fum i xemeneies. D’allà no únicament vam sortir nosaltres, sinó també Black Sabbath, i aquell entorn ens va ajudar a sonar únics i especials fins que un dia algú, als anys setanta, per descriure-ho, va dir: “Això és heavy metal, nois!”

Sí, és clar. Quan anaves a l’escola el que veies eren mines de carbó i un munt de fàbriques de molles. Ara tot aquest paisatge ha deixat d’existir, però a l’escola, si et demanaven que pintessis un dibuix, pintaves el que veies. Però els nens són nens i busquen divertir-se, i si allò era el que hi havia al teu voltant, procuraves ser feliç.

Perquè és una música increïblement versàtil, hi ha molts tipus de mètal on enganxar-se. I, com deia abans, si t’esforces a posar-te al dia, si et mantens rellevant i avances endavant amb els nous temps, acabaràs arrossegant gent jove.

Per una qüestió d’impostos, ja que a la Gran Bretanya hi havia aleshores unes lleis estúpides i el govern se t’enduia tots els diners. Així que vam anar a Eivissa i... quins records! Recordo llogar unes motocicletes i recórrer tota l’illa, però, és clar, ja et deus imaginar que aquesta illa està plena de distraccions: la platja, els clubs...