El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero pot passar a la història com el president pitjor que fins avui ha tingut l'Espanya democràtica. Mentre que ha usat i abusat de la seva estètica i tàctica posició, d'aquella entelèquia del talante que l'ha fet un president líquid, inconstant i gens creïble, passarà a la història per la seva acció inspirada en el president dels EUA Ronald Reagan. La contradicció ideològica és prou radical per venir d'una mateixa persona que tingui profundes conviccions i ideari polític. Això ja recorda més el marxisme de Groucho Marx, quan diu: “Aquests són els meus principis, però si no els agraden els puc canviar”. Sovint el poder polític té aquestes servituds que t'obliguen a fer allò que sempre has criticat dels altres. En el fons, el que surt ara amb tot aquest conflicte amb els controladors aeris és un greu error de gestió de tots els governs democràtics, i és que amb una gran insensatesa i diria pèssima gestió, anaven sucumbint amb diner públic a cada xantatge que aquests 2.400 plantejaven al govern. A tots els polítics, la por del conflicte sovint els fa uns pèssims servidors de l'Estat, que en aquest cas dels controladors ha arribat fins a aquesta barbaritat. L'acció dels controladors només s'entén de qui durant trenta anys ha guanyat tots els xantatges, i quan van abandonar el seu lloc de treball sense avís previ, en un dels dies que podien fer més mal a l'economia, a la imatge i a tot al país, no els passava pel cap la reacció del govern ni la unanimitat de l'opinió pública contra ells. Si mai havia passat, per què ara havia de passar? Arribats a una situació de no retorn, el millor servei que podria fer ara Zapatero seria seguir amb tota contundència el camí emprès, que implica dues coordenades: privatització i exigència de totes les responsabilitats i a tots els responsables. Però la manca de credibilitat del govern és tan gran i de tant de temps, que un sospita que això de la privatització pot ser una mena de martingala, i que l'exigència de responsabilitats no sigui profunda. Pel que fa a la bestial, també salvatge i perillosa ocupació de les pistes d'aterratge de l'aeroport de Barcelona a ple estiu en un país on la principal indústria és el turisme, la responsabilitat ha quedat en ben poca cosa. I un país que tendeix a la irresponsabilitat dels seus actes acaba sent un país irresponsable i obrim la porta al que pot ser la llei del més fort.

El fet que la posició del comitè d'empresa de Nissan de Barcelona hagi provocat que Nissan, fent ús del seu dret a decidir, hagi optat per dur a una altra fàbrica seva, més productiva, la fabricació del nou model pick-up, que assegurava feina per uns quant anys, em sembla incomprensible. No s'entén que en una època de greu crisi, fins i tot en el sector nostre de l'automòbil, actituds tan irresponsables provoquin situacions així, les conseqüències negatives de la qual no només afectaran els empleats de la fàbrica de Barcelona, sinó tot el sector de components i el mateix país. Al cap i a la fi, els sindicats tenen l'experiència que si Nissan de Barcelona entra en crisi, traspassaran el problema al govern, que és com dir a tots nosaltres. Es pot ser tan irresponsable en aquests moments?