Propera estació: València-Europa
El projecte per enllaçar per tren la frontera francesa i el sud de la Península fa convergir interessos de Catalunya i el País Valencià.La bona sintonia desafina quan el govern valencià diu que han estat pioners i que s'han trobat sols reclamant el corredor
La bona entesa entre cambres de comerç és
pràcticament una excepció a la norma
Al principi els valencians vam anar una mica sols en aquest tema
“Ni que sigui remots,
hi ha precedents d'aliances per fer pressió a Madrid”
Els empresaris de Catalunya i València ens trobem. Fins i tot pel transvasament
“Mas i Camps no parlen, però no és nou.
Ja passava en temps de Lerma i Pujol”
Ho va deixar escrit José Padilla en un pasdoble que ha acabat fent promoció de la regió del Túria arreu del món: “Valencia es la tierra de las flores, de la luz y del amor”. Qui sap, però, si la melodia hauria tingut el mateix ganxo si un teatre català, el Tívoli de Barcelona, no hagués apostat per incloure-la en una sarsuela que es representava per allà el 1924. Aquesta aliança valencianocatalana no ha estat cosa freqüent des de llavors, ben al contrari, però l'interès comú que han trobat les dues comunitats en una infraestructura que consideren bàsica per al seu esdevenidor econòmic ha possibilitat tornar a estrènyer llaços. La Celestina que ha facilitat l'encontre és el corredor mediterrani, un projecte faraònic en forma de línia ferroviària per connectar el sud de la Península amb la frontera francesa.
El País Valencià té una població de cinc milions d'habitants i la seva activitat econòmica suposa gairebé el 10% del PIB espanyol. Bona part del volum de negoci deriva de les exportacions de fruita cap al centre i al nord d'Europa (Alemanya i França són bons clients de l'horta valenciana) i és precisament per aquest trànsit de mercaderies que València veu en el corredor ferroviari una porta imprescindible per seguir creixent. De manera calcada al que ha passat a Catalunya, des de tots els sectors de la societat valenciana s'ha apostat per reclamar el corredor de manera unànime. El conseller d'Infraestructures de la Generalitat valenciana, Mario Flores, és un dels que més han insistit en la petició de l'eix mediterrani i, de fet, en absència de Francisco Camps va ser ell qui va representar el govern valencià en l'acte que dimecres es va fer a Barcelona perquè el ministre de Foment espanyol, José Blanco, presentés el projecte de corredor vertical.
Quan se'l pregunta sobre l'excepcionalitat de la col·laboració amb Catalunya a l'hora de fer pressió a Madrid, Flores escombra cap a casa i destaca que les aliances s'han fet visibles d'un temps cap aquí perquè abans, simplement, no existien: “Al principi, els valencians vam anar una mica sols en aquest tema, ha estat quan Catalunya ha començat a ser conscient de la importància del projecte quan ens ha vingut a donar la mà”.
PORTA D'ENTRADA A EUROPA.
El conseller posa de manifest que el transport de mercaderies que arriben tant des d'Orient -“el que eren mercats emergents ja són mercats consolidats”- com des del continent americà “sempre serà més barat si es desembarca al Mediterrani que si han de fer la volta i pujar fins al ports dels mars del Nord”.
Mario Flores lamenta que “s'hagi perdut tant de temps per definir el projecte” i insisteix en la solitud dels valencians a l'hora de reclamar, “potser perquè Catalunya, o Barcelona en el seu cas, ja té una connexió ferroviària amb el sud via Saragossa-Madrid-Lisboa-Algesires. I amb el nord d'Europa, Barcelona també té connexió amb ample de via europeu”.
LA PATRONAL I LA CAMBRA.
El president de Cierval és del parer que aquesta complicitat no sempre ha existit entre administracions: “A nivell tècnic sí que hi ha sintonia, però a nivell polític la relació ha estat més distant” i hi busca una explicació en “temes culturals que han provocat aquest distanciament”.
No obstant això, Cierval no dubta que el paper de la Generalitat valenciana a l'hora d'implicar-se en el corredor ha estat impecable “el seu posicionament sempre ha estat molt clar” i, malgrat que en termes generals Ferrando és partidari que catalans i valencians treballin cada un pel seu camí “sí que es fa necessari marcar algunes estratègies comunes que ens puguin beneficiar a tots i que, per exemple, ens donen més presència a l'exterior”.
La Cambra de Comerç de València està presidia per José Vicente Morata, home d'arrels lleidatanes per part de mare, i potser és a causa d'aquesta ascendència que ha trobat bon feeling amb el seu homòleg català, Miquel Valls. El tàndem Morata-Valls trenca amb el distanciament que impera en pràcticament totes les relacions nord-sud i junts han bregat per vendre la necessitat d'una artèria mediterrània que acabi configurant la gran àrea logística del sud d'Europa. El president de la cambra valenciana destaca que la construcció de l'eix és fonamental per al dinamisme de les economies valenciana i catalana però, alhora, tranquil·litza possibles inquietuds mesetarias i assegura que també suposa un benefici el conjunt de l'Estat, ja que l'exportació li dóna presència als mercats del centre i el nord d'Europa. En diferents ocasions Morata ho ha il·lustrat tirant de xifres i explicant que el de l'Estat espanyol és un mercat limitat, 45 milions de persones, mentre que fora de les fronteres hi ha un mercat potencial que multiplica diverses vegades la quota espanyola.
ELS ACADÈMICS.
Igual com passa ara amb l'eix mediterrani, l'argument de pes de llavors eren els negocis ja que es defensava la utilitat del ferrocarril per agilitzar l'exportació de cítrics valencians cap a la capital francesa. La cosa no va arribar enlloc “potser per culpa de la guerra civil” sosté Boira, qui apunta que els anys trenta València tenia un ambiciós pla de modernització de la ciutat i de la xarxa d'infraestructures “que no es va arribar a concretar mai”.
Josep Vicent Boira no amaga els efectes devastadors que va tenir la dictadura a l'hora d'avortar qualsevol iniciativa política que sortís de l'autoritarisme franquista i posa de manifest que “no és fins els anys setanta que les cambres de comerç proven de fer renéixer aquella espurna que hi havia hagut temps enrere”. Les col·laboracions actuals entre les dues regions passen “per dos vectors fonamentals. D'una banda el món acadèmic i universitari i de l'altra el món empresarial i les cambres de comerç i el cercle d'economia”.
Tenen aquestes iniciatives privades de col·laboració suport polític? Per Boira la resposta no pot ser altra que un rotund “no”. S'explica i posa en dubte que l'eix mediterrani canviï la dinàmica “està per veure que a partir d'ara sigui diferent”. Visiblement escèptic en aquest sentit, critica que “és un tema pendent la normalització de les relacions governamentals i és una paradoxa perquè Catalunya i València són les dues comunitats que més es relacionen des d'un punt de vista econòmic”.
L'Institut Ignasi Villalonga té seu a València i és una institució que agrupa empresaris, professionals i institucions de Catalunya, Andorra, el País Valencià, les Illes Balears i la Catalunya del Nord amb la intenció de fomentar la cooperació entre les regions del Mediterrani nord-occidental. Pau Caparrós és el coordinador de la càtedra d'estudis de l'Institut Villalonga i explica: “Per nosaltres, el projecte va més enllà de parlar d'un tren de mercaderies, es tracta d'exportar lligams comercials i econòmics”. Caparrós destaca que el projecte serveix per fer sortir a la llum que hi ha infraestructures “antediluvianes”, com ara la connexió Castelló-Tarragona. Sobre la relació entre els governs de les dues Generalitats diu que “Mas i Camps no parlen, però no ve d'aquí. Això ja passava en temps de Lerma i Pujol”.
L'assignatura pendent per als governs de les Generalitats
En el seu llibre La Commonwealth catalanovalenciana el professor Boira busca exemples d'aliances entre Catalunya i el País Valencià per fer una reivindicació comuna a Madrid. Boira parla de precedents remots que van ser estroncats pel franquisme i lamenta que d'un temps ençà les col·laboracions puntuals que hi ha hagut entre institucions els dos territoris no han trobat correspondència a nivell governamental. El doctor parla “d'assignatura pendent”, igual com fa l'Institut Ignasi Vilallonga quan posa de manifest que el distanciament no té res de nou, sinó que ve dels inicis de la democràcia.
Els interessos comuns han facilitat l'entesa entre empresaris
Ferrando, que a banda de la representació del món empresarial valencià també ocupa una de les vicepresidències de la CEOE, posa èmfasi en la necessitat d'una artèria com és el corredor per poder donar sortida a totes les mercaderies que produeix l'arc mediterrani. Apunta que entre els empresaris no té res d'estrany la col·laboració valencianocatalana i destaca que, fruit d'interessos comuns, les trobades han estat sempre cordials fins i tot quan tractaven temes altament sensibles.
Com el ‘boom' del turisme al Mediterrani després de l'A-7
Tots els sectors destaquen que la Cambra de Comerç de València i la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona fa temps que van deixar de banda els personalismes i es van entendre per remar de manera conjunta posant rumb al corredor mediterrani. José Vicente Morata i Miquel Valls encarnen l'excepció a les relacions entrebancades que es donen entre determinats sectors valencians i els seus homòlegs a Catalunya. Morata ha insistit en la importància del corredor i a destacar que suposarà un abans i un després en el trànsit de mercaderies. Per exemplificar-ho, el president de la cambra valenciana diu que serà un fenomen similar al que va experimentar el turisme al litoral mediterrani amb la construcció de l'autopista A-7.
La Generalitat valenciana aprofita per marcar múscul
El conseller valencià ha estat, en absència del president Camps, la cara de la comunitat en la presentació del projecte d'eix mediterrani. Flores destaca la importància que té la infraestructura per enfortir l'economia de la regió i per potenciar-ne les exportacions. Ha escombrat cap a casa posant de manifest que el corredor ha estat, històricament, una reivindicació de les terres valencianes davant la passivitat de les institucions i la societat catalana, que han pujat al carro després que els valencians ja haguessin fet bona part de la feina de desgast.
