Tot i que les comunitats autònomes són responsables de més d'una tercera part de les despeses públiques, els tributs que recapten –el principal, l'impost sobre transmissions– són residuals. La major part del pressupost procedeix de tributs gestionats per l'Estat. Per exemple, en el període 2004-2011, la recaptació dels impostos cedits a la Generalitat de Catalunya no arriba mai al 13% del pressupost, amb tendència fortament decreixent (6% al 2011). En aquest context, parlar de control del dèficit és un eufemisme, ja que el govern autonòmic té molt poc marge d'actuació en el cantó dels ingressos i, per tant, el que es pretén és, simplement, la reducció de la despesa que es decideix des de Catalunya, amb objectius polítics i no pas econòmics.

Que els perjudicats per aquesta actuació –els ciutadans de Catalunya– deixin de pagar els impostos promovent campanyes com el tancament de caixes de 1899, pot ser comprensible i fins i tot legítim, però les conseqüències que cal preveure són francament adverses: tot i que el doctor Robert té carrers i places dedicats a la seva memòria a la majoria dels municipis de Catalunya, alguns dels protagonistes van arribar a ser detinguts.

El moviment a favor de la insubmissió fiscal endegat a Catalunya per plataformes com Catalunya Diu Prou té un caire molt diferent al tancament de caixes. No es tracta de deixar de pagar els impostos, sinó de pagar-los a qui –a parer de l'insubmís– ho necessita, en aquest cas la Generalitat de Catalunya. És legal aquesta opció?

Si se segueixen els procediments que l'esmentada plataforma recomana, la resposta és contundent: es tracta d'una acció perfectament legal, que no pot comportar per part de l'Estat ni l'exigència del deute tributari ingressat a la Generalitat de Catalunya, ni la imposició de sancions. El procediment es basa en la figura de la consignació, que ja es preveia a la llei general tributària de 1963. Aquest procediment permet l'ingrés del deute tributari als organismes públics amb servei de caixa, amb els efectes alliberadors del pagament. D'altra banda, el procediment es completa emplenant l'imprès i un escrit explicatiu, que permeten que l'obligació d'informació –que forma part, igual que el pagament, de les obligacions tributàries– quedi acomplert.

En realitat, l'expressió insubmissió fiscal és imprecisa –els mateixos membres de la plataforma no parlen d'insubmissió, sinó d'exercici de la sobirania fiscal–, perquè qui la practica compleix la llei escrupolosament, per molt que faci servir un procediment atípic.

Es podria al·legar que la finalitat de la figura de la consignació no era donar ocasió a una reivindicació política, i que l'insubmís força la seva utilització. Aquest argument, a banda de ser insuficient per predicar la il·legalitat de la conducta, oblidaria que hi ha una llei orgànica teòricament en vigor (la llei 6/2006) que preveu la gestió dels tributs recaptats a Catalunya per part de l'Agència Tributària de Catalunya, amb la finalitat de facilitar el compliment de les obligacions tributàries. En l'ordenament jurídic espanyol hi ha moltes normes que no es compleixen i, el que és més greu, que el seu incompliment no implica cap conseqüència per a ningú, i aquest n'és un cas evident. La llei orgànica 6/2006 és l'Estatut de Catalunya, i encara que ningú no sembli cridat a complir el seu article 204.3, el cert és que la conducta de l'insubmís, ingressant el seu deute a la Generalitat de Catalunya, no pot considerar-se contrària a l'esperit de l'ordenament jurídic que ja havia previst aquesta actuació.

Passant de la teoria a la pràctica, els primers a practicar la insubmissió fiscal, ara fa més d'un any, temien que la màquina burocràtica de l'Agència Tributària, amb procediments tributaris fortament automatitzats, pogués implicar conseqüències adverses sense necessitat d'una actuació voluntària per part dels seus responsables. Passat un any, es pot afirmar que aquest temor era infundat perquè, pel que s'ha sabut, cap insubmís no ha estat notificat.

A més, el delegat de l'Agència Estatal a Barcelona, preguntat sobre la qüestió –les seves declaracions poden trobar-se fàcilment a la xarxa–, en cap moment no va manifestar que l'actuació fos il·legal, i es va limitar a afirmar que l'acció endegada era inútil perquè la Generalitat de Catalunya acabava transferint els fons obtinguts a l'Estat.