opinio

L'empresari i el risc

Ha arribat l'hora de la veritat. S'han acabat les ambigüitats. Cal tornar a recordar que només sobreviuen les empreses capaces d'adaptar-se als canvis

Amesura que ens apropem a la data de les eleccions del 27 de setembre, es van produint declaracions d'alguns representants patronals (que jo millor definiria com plataformes de poder empresarial), en les quals s'expressen de forma més o menys ambigua els riscos d'una declaració d'independència de Catalunya i l'inici d'un procés per a la constitució d'un nou Estat.

Cal assenyalar en primer lloc que convé revisar el pedigrí empresarial de tals representants, dels seus èxits i fracassos com a directius, emprenedors o empresaris. Si ho fem, aviat ens adonarem que el seu perfil té més un biaix d'alt funcionari que d'una altra cosa.

Però el més cridaner del seu discurs és el temor al risc, característica que està a les antípodes de l'esperit empresarial en una economia de mercat. Perquè justament la gestió del risc és una cosa fonamental en la nostra professió. Sense risc no hi ha empresa. Potser convé recordar als desmemoriats que una empresa és un procés d'ajust a un entorn canviant i que només sobreviuen aquelles empreses que són capaces de maximitzar aquest ajust. I l'entorn català està en un procés de canvi i existeix una alta probabilitat que aquest canvi es materialitzi. I l'empresa que operi a Catalunya i no contempli aquest escenari de futur a la seva planificació estratègica està abocada al fracàs. Ocorri el que ocorri, un bon professional té l'obligació de treballar en aquest sentit si vol defensar el patrimoni dels seus accionistes.

Una de les raons del fals debat sobre el risc / oportunitat per a les empreses d'una Catalunya independent radica en els estereotips històrics que la societat ha construït sobre els actors del nostre particular univers. En el subconscient col·lectiu subsisteix la idea de l'empresari com un subjecte explotador, que acumula riquesa per les plusvàlues generades pel factor treball, que té un pensament conservador, que propicia l'statu quo, que s'aprofita dels seus vincles amb l'aparell de l'Estat. I aquest empresari teòric, en puritat no existeix.

En el context actual hi ha tres tipus d'empresaris: els innovadors, els administradors i els especuladors.

L'empresari innovador és rupturista per naturalesa (disruptive, com diuen a Amèrica), que assumeix riscos, està pel progrés, tendeix a la inversió i posa en el seu projecte el millor de les seves capacitats. L'empresari administrador (típic a les grans empreses públiques ara privatitzades) és un simple gestor de recursos, un espectador aprofitat que defensa l'estabilitat i no comprèn la lògica del caos. L'empresari especulador és un oportunista que aprofita les circumstàncies i no té més bandera que la seva pròpia. Actua a curt termini i la seva moral és de conveniència.

Enfront del contenciós català les posicions són diferents i liquiden els vells estereotips. Aquí ja no serveix el simple esquema dreta–esquerra. Un empresari innovador és més progressista que molts treballadors del carrer que s'apunten a repartir abans de generar riquesa.

Ha arribat l'hora de la veritat. S'han acabat les ambigüitats. Cal tornar a recordar que només sobreviuen aquelles empreses capaces d'adaptar-se als canvis de l'entorn. L'entorn –i això és el més atractiu en la nostra professió– no el podem controlar. És l'única variable independent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.