Focus

Espanya, mercat de segona

L'entrada a la Comunitat Econòmica Europea, l'1 de gener de 1986, va iniciar un ràpid procés d'internacionalització de l'economia catalana, que ha deixat de tenir l'Estat espanyol com a principal destinació de les seves exportacions

El grau d'obertura de l'economia catalana va augmentar 25,5 punts en 14 anys
S'ha perdut competitivitat per la convergència quant als preus
No s'han complert les expectatives que hi havia sobre una Europa de les regions

L'adhesió, l'1 de gener de 1986, de l'Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea representava la reincorporació oficial a Europa i el principi de la fi del principi geopolític que Àfrica començava als Pirineus. Econòmicament, aquest retorn a la normalitat s'emprenia amb algunes pors. Una: amb un IPC que a Catalunya era del 8,6% i uns tipus d'interès que superaven el 12%, es temia una escalada inflacionista amb la introducció de l'IVA -al tipus general del 12%- en substitució d'altres impostos com l'ITE. Dues: por d'una caiguda de les vendes a l'exterior, per l'eliminació de les desgravacions a les exportacions. Tres: el futur d'una indústria que era un 20% menys competitiva que la comunitària i perida la protecció d'uns aranzels d'importació que eren del 20% de mitjana.“El que es preveu és una gran catàstrofe per a les grans catalanes, que han quedat obsoletes i trepitjades per les multinacionals. Les petites i mitjanes empreses, en canvi, són moltes i ben muntades, amb un mercat consolidat que costaria molt de trencar”, explicava a la revista Presència Víctor Pou, director general d'Adequació a les Comunitats Europees.

La inflació, tot i que gairebé sempre ha estat superior a la mitjana europea, ha estat continguda en aquests 25 anys, i les altres dues pors es van esvair ben aviat. Les grans empreses van patir i Seat va haver de ser comprada per Volkswagen, però hi va haver una allau d'inversions estrangeres -el secretari general de la UGT, Josep Maria Álvarez, destaca com va ser de positiva per a la indústria, i en especial l'automobilística, l'entrada a la CEE– i les pimes van sortir a vendre. Entre el 1986 i el 1992, la inversió estrangera a Catalunya va créixer un 62,6% anual, en la major part d'empreses industrials europees.

Amb una taxa d'atur que no s'allunya gaire de la que hi havia l'any 1986, i amb els socis comunitaris exigint retallades pressupostàries per reduir el dèficit, pot semblar que en aquest quart de segle no ens hem mogut gaire de lloc, però l'estructura econòmica catalana ha fet un gir de 180 graus: ara mira més cap al nord, i de reüll a la resta de l'Estat espanyol. Parafrasejant Germà Bel, que titula España, capital París el llibre en què explica l'Estat radial que els Borbons van importar de França, podríem dir que l'entrada a la CEE va posar la capital de Catalunya a Brussel·les, seu de les comunitats europees que l'ha dut a ser menys dependent de l'economia espanyola. El 2001, el grau d'obertura de l'economia catalana era 25,5 punts superior al del 1987: el pes sobre el PIB de les exportacions i les importacions –a la resta d'Espanya i a l'estranger– havia passat del 106,6 al 132,1%, i aquest canvi s'explica per l'evolució de les vendes a l'estranger, que passaven a representar el 29,3%, mentre que el pes de les vendes a Espanya havia baixat 3,3 punts. La Generalitat, en les Notes d'Economia, parlava d'“una veritable explosió de les exportacions”, liderada pels productes d'alimentació, química i maquinària, en un canvi estructural molt lligat al procés de globalització.

El monogràfic “Catalunya i les polítiques econòmiques europees” que va publicar la revista Nota d'Economia destacava que el 2005 l'economia catalana havia convergit amb la mitjana europea fins a situar-se per sobre de països com ara Bèlgica i Suècia, amb un PIB per càpita del 106,4% de mitjana, quan el 1986 era del 84,7%. Eren temps, després de la petita recessió posterior als Jocs Olímpics de Barcelona, d'expansió contínua, i aquest procés de convergència -al qual van contribuir els 5.139 milions d'euros en fons europeus rebuts entre el 2000 i el 2006- permetia explicar que amb taxes d'atur inferiors al 8% ja es complien els objectius que en matèria d'ocupació l'Agenda de Lisboa fixava per al 2010. Els sous no van sortir especialment beneficiats d'aquesta etapa de bonança, en part perquè molts dels llocs de treball que es van generar eren de qualificació baixa, en part perquè els increments salarials no van compensar les puges de preus derivades de la substitució de la pesseta per l'euro. En el treball Els salaris a Catalunya: efectes derivats de la integració, de Cristina Amarelo i Jonathan Jorba, editat pel Departament d'Economia, s'assenyala que entre el 1995 i el 2006 els assalariats catalans van perdre poder adquisitiu en relació amb el conjunt de la zona euro, situant-se en el 80% de la mitjana, i que semblava que “l'estancament del poder adquisitiu dels assalariats catalans (i espanyols) és degut a la forta convergència en preus que es tradueix en un diferencial d'inflació a l'economia”. Tot i això, el 2009 el nivell de renda de l'economia catalana era un 12,5% més alt que la mitjana de la zona euro i un 21,8% superior al del conjunt de la UE-27.

La convergència en preus -conseqüència del fet que l'oferta interior no podia cobrir la demanda d'una expansió basada en el consum privat i del sector immobiliari- també va comportar una significativa pèrdua de competitivitat de les empreses. I Pimec assenyala, en l'informe sobre la productivitat i competitivitat del factor treball d'aquest període, que en l'època expansiva de 2000-2007 es va créixer més en quantitat de producte que no pas en qualitat de treball, i això es va reflectir en “un preocupant estancament de la productivitat” que, afegida al creixement dels costos laborals, va fer perdre competitivitat. I en l'època de crisi 2000-2010, la productivitat va millorar, però només per les retallades de plantilles. Sobre aquestes bases, aquesta patronal explica que l'única manera de millorar la posició competitiva internacional és que els augments dels costos laborals no superin les millores de productivitat.

DESENCÍS.

Els espanyols i els catalans han estat els europeus més europeistes segons totes les enquestes de l'Eurobaròmetre que dues vegades a l'any fa la UE. Un entusiasme que es podria refredar, segons assenyala Agustí Ulied, professor d'Esade i membre del Consell Català del Moviment Europeu i del Team Europa, en un article a l'Eco d'Europa amb motiu del 25è aniversari de l'adhesió. “Les severes mesures -assenyala- que l'anomenat Directori europeu ens ha imposat per mantenir l'estabilitat de la moneda única estan afectant seriosament els avantatges que el model d'economia social de mercat ens havia aportat al llarg de quasi un quart de segle. El Pacte per l'Euro, recentment aprovat pel Consell Europeu, ha de ser un revulsiu per activar els nostres sectors econòmics i assenyalar el camí de la recuperació i del que ha de ser l'Europa de la propera dècada. De moment la percepció que té el ciutadà és una altra, i no pot entendre que les mesures d'ajust que inclou aquest pacte estiguin dissenyades per dotar de més competitivitat la nostra economia. Ara per ara els espanyols hauran d'estar molt atents a no dir adéu a la societat del benestar”.

De moment, aquest perill no s'ha convertit en realitat. Els resultats de l'Eurobaròmetre d'aquesta primavera destaquen el pessimisme dels ciutadans espanyols pel que fa al futur econòmic d'Espanya, però la UE és la institució més valorada per les actuacions per sortir de la crisi: un 43% confien en aquesta institució, dada que contrasta amb l'11% que tenen confiança en els partits polítics.

Els que sí que estan una mica desencisats davant les expectatives polítiques que s'havien creat l'any 1986 són els europeistes catalans. “La Unió Europea -deia Víctor Pou fa 25 anys- es basa en les regions europees. Per aconseguir-la s'hauran de fer cessions de sobirania cap amunt, és a dir, cap a la Federació Europea, i cap avall, és a dir, cap a les nacions. Llàstima que tot això encara sigui verd”. I no ha canviat de color. “Teníem grans expectatives sobre la dimensió regional de la UE, però hi ha cert desencís”, diu ara Pou, que el 1982 va ser el primer director del Patronat Català Pro Europa -del qual, de passada, lamenta que el tripartit li clavés la coça amunt convertint-lo en Patronat Catalunya Món- i posteriorment va treballar fins a jubilar-se a la Comissió Europea, a la qual assessora des de fora en relacions exteriors. “Per una banda -lamenta- no s'ha aconseguit que Europa sigui una veritable federació amb polítiques comunes en afers exteriors i defensa, i per l'altra els estats han aconseguit mantenir-se com els actors principals”. Que els estats discuteixin entre ells les polítiques comunitàries al marge dels interessos de les regions té conseqüències per al desenvolupament d'aquestes, com ara que no es consideri prioritari el corredor ferroviari de la Mediterrània, l'enllaç amb Europa que és la versió en tren del que a finals dels anys cinquanta el Banc Mundial va recomanar a l'Estat espanyol per obrir la seva economia quan es va constatar que l'autarquia l'havia dut a la fallida: la construcció de l'autopista.

Josep Maria Álvarez secR. general ugt de catalunya

“La Unió Europea és un monstre amb peus de fang”

Quan vam entrar era molt difícil augurar què ens ajudaria i què ens perjudicaria, en un procés de llibertat de moviments que es pensava que seria d'àmbit europeu -la globalització era incipient- i que ara és planetari. L'entrada a la Unió Europea ha tingut uns efectes molt positius, el país s'ha modernitzat i s'ha internacionalitzat, però el BCE ara és un llast per a nosaltres, perquè respon a les necessitats dels estats forts. També és un llast que no hi hagi una política fiscal comuna i que els estats continuïn tenint el poder polític. Europa és un monstre amb peus de fang i democràticament molt discutible: el BCE i la Comissió Europea tenen molt poder i no han de respondre davant els ciutadans.

L'embrió va ser la unió de l'acer alemany i francès

L'origen de la UE es pot situar en el 9 de maig de 1950, quan el ministre d'Afers Exteriors francès, Robert Shuman, va fer un discurs en què proposava unir França i Alemanya amb una autoritat única per gestionar l'acer i el carbó, el que va acabant sent un any després la primera de les comunitats europees, la CECA. Per això, el 9 de maig és el Dia d'Europa.

La Unió Europea, amb 495 milions d'habitants, és la tercera població mundial després de la Xina i l'Índia. Encara que la UE representa només el 7% de la població mundial, els seus intercanvis comercials amb la resta del món representen aproximadament una cinquena part de les importacions i exportacions del planeta.

Víctor Pou conseller relacions exteriors ce

“Era l'inici de la modernització econòmica i social”

Autor de molts llibres sobre Europa, professor Jean Monnet d'Integració Europea, a la UIC, i a Iese, assegura que l'entrada a la UE va significar per a Catalunya i l'Estat espanyol un canvi extraordinari, i que hi ha molts motius per a la celebració d'aquests vint-i-cinc anys: va significar tornar a la normalitat després de l'anormalitat del franquisme, va consolidar la democràcia situant-nos on geopolíticament ens correspon i va engegar una gran modernització econòmica i social, gràcies en bona part a uns fons europeus que en aquest període han aportat a l'Estat espanyol uns ingressos anuals d'1 bilió de pessetes (6.000 milions d'euros) de mitjana.

Joaquim Llimona comissió internacional de pimec

“Ens hem adaptat a un mercat de 500 milions de consumidors"

Va ser la culminació d'un apropament econòmic amb Europa que a més tenia un significat polític: era la consolidació de la democràcia. Les empreses s'han sabut adaptar a un mercat de 500 milions de consumidors i, especialment durant la crisi econòmica en el mercat espanyol, han incrementat amb força les relacions comercials amb països com Itàlia, França i Alemanya. Quan vam entrar, Catalunya tenia un índex de desenvolupament entorn al 80% de la mitjana de la UE. Vint anys més tard estàvem entre el 103 i el 105%. Ha significat un esforç, però ha permès renovar infraestructures, fer més competitius sectors de la nostra indústria...

Joan Carles Gallego secR. general CCOO de catalunya

“El pitjor és lligar la construcció europea amb el neoliberalisme”

Un dels elements més importants és, sens dubte, la lliure circulació de les persones, ja sigui per estudiar, viure o treballar. La pitjor cara d'Europa avui és la identificació que es fa entre la construcció europea i les polítiques econòmiques neoliberals, ja sigui en el marc del pla de governança, del pacte per l'euro o de l'estratègia EU-2020. És una amenaça doble: d'una banda les polítiques d'austeritat són un llast brutal per al creixement però, per l'altra, aquesta identificació fa que cada cop més gent doni l'esquena a Europa. Ho veiem en les recents eleccions a Finlàndia, i en altres països europeus. El potencial identitari de la UE rau en allò que anomenem model social europeu, en els drets que aporta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.