Els mercats, i especialment la Borsa, es mouen per “expectatives”, és a dir, per les prediccions generades pels propis inversors -sobre successos futurs- arran de la informació “disponible” a cada moment. Cada inversor, per tant, filtra la informació que rep -que sol ser incompleta i asimètrica- i a partir d'ella pren les decisions pertinents segons les seves expectatives. Aquestes decisions difícilment són del tot racionals, ja que la quantitat i qualitat de la informació rebuda és dispar, incorporant sempre un cert contingut subjectiu que enfront de certes situacions anòmales poden generar decisions equivocades.

Amb l'actual crisi del deute sobirà s'ha pogut observar el poder que posseeixen les informacions transmeses al mercat i la necessitat de generar el “caldo de cultiu” necessari perquè les expectatives posseeixin el menor grau possible d'incertesa (existeixen indicadors “sintètics” que mesuren el seu grau; vegeu l'índex IESE d'incertesa econòmica.)

En aquest punt, cal remarcar la importància que la classe política (sigui del signe que sigui) conegui com funcionen els mercats i l'economia en general. Aquest coneixement els permetria interioritzar que “qualsevol decisió política posseeix un impacte rellevant en els agents econòmics i, per tant, no poden ni dilatar-se en el temps i ni ser errònies”, és a dir, han de ser preses amb fermesa i amb el suport tècnic necessari en cada cas; aquesta és la seva responsabilitat i comesa.

Però també és cert que els mercats sempre “exageren” els seus moviments, és a dir, expressen majors nivells de volatilitats de les quals en principi serien necessàries, reforçant aquest aspecte i la idea anterior que els missatges han de ser clars, meditats i coherents, de fet la remuneració dels agents polítics hauria d'estar vinculada als èxits aconseguits i penalitzada pels seus fracassos, és a dir, no seria incoherent establir un cert incentiu variable al marge del purament polític que es genera en les eleccions, que permetria augmentar l'eficiència en les seves decisions. Així doncs, quan en els mercats es parla d'augments de les volatilitats, és sinònim d'incertesa i de vaivens en els preus com a conseqüència dels canvis de les posicions dels inversors segons les seves expectatives.

Sembla ser que, en principi, per l'any 2012 les perspectives borsàries no són molt optimistes, tant pel deute excessiu en certs països de la zona euro com per la persistent bombolla immobiliària, lluny de normalitzar-se; com per les conseqüències que està tenint aquest excés d'apalancament en el sistema financer en termes de solvència, com per la falta de crèdit bancari que dinamitzi l'economia real, i sobretot per les grans discrepàncies estructurals entre els components de la zona euro.

Les anteriors dificultats han provocat fins i tot el debat de la possible ruptura de l'euro (entre altres possibilitats, per exemple, euro en dues velocitats, etc.), al meu modest entendre seria molt més costós estabilitzar la ruptura que intentar posar ordre en aquest moment, és un tema clarament de cost-benefici que depèn gairebé exclusivament d'Alemanya.

Però per contra, segons els analistes les perspectives de creixement dels beneficis en el món seran relativament estables -un 10% aproximadament- per l'any 2012.

Però en canvi els preus de les accions estan a mínims, aquest aspecte potser ens permeti inferir creixements interessants en alguns mercats borsaris d'aquí a uns anys (no en el curt termini), això sí, invertint, en el pròxim, en accions que paguen dividends alts i estables.