Gran angular

RAMON FOLCH

SOCIOECÒLEG, FUNDADOR DE LA CONSULTORIA AMBIENTAL ESTRATÈGICA ERF

“Els índexs de creixement faran el cant del cigne aviat”

La civilització industrial està acabant el seu recorregut històric
Cal donar valor comptable a béns lliures com l'aigua, el sol, l'aire i el clima
Les grans decisions estratègiques no les prendrà el mercat
La subvenció en sostenibilitat no funciona mai, el que cal fer és proveir-les
Amb eficiència i suficiència, allarguem per deu la vida del recurs energètic
El projecte ambiental ja compta tant com l'arquitectònic en els concursos

La crisi també ens convida a reflexionar sobre la sostenibilitat del nostre model, ara que molts volen aparcar la qüestió en l'agenda de prioritats. A través de llibres com La quimera de créixer, Ramon Folch enriqueix el debat sobre què ens espera en l'era postindustrial.

Estem realment en condicions de fer un gir copernicà al sostenibilisme?

Crec que la civilització industrial està acabant el seu recorregut històric, cosa que no vol dir que hagi estat un fracàs. Vol dir simplement que ha dit tot el que havia de dir. Encara avui la ciència econòmica dóna per descomptat que el creixement és la condició per al progrés econòmic. Si tingués raó, caldria revisar-ho tot, però és que si no en té, estem perduts, perquè les possibilitats de créixer són limitades. Ara estem en uns moments de recessió, i els artífexs de l'economia financera consideren que ja els està bé les coses com estan, mentre que els economistes sensats, de bona fe, diuen que hem de recuperar els índexs de creixement, però és clar que aquests índexs no tornaran mai més, o en tot cas faran el cant del cigne en els pròxims cinc o deu anys.

Parleu d'arribar a un creixement qualitatiu, en lloc de quantitatiu.

En el cas de l'aigua, el sol, l'aire, el clima, els primers pensadors econòmics consideraven que eren elements fonamentals perquè la producció funcionés, però que eren béns lliures i no calia ocupar-se'n. Però són béns lliures cada vegada més escassos. Aquella matriu de pensament ja no es pot mantenir a partir del moment que aquests elements ja han deixat de ser abundosos. La nostra manera de pensar no s'està corresponent amb la realitat, estem arribant a un final d'era, i les eines que teníem fins ara no ens serveixen. Tot hauria estat molt diferent si s'hagués donat valor comptable a tots aquests elements del medi ambient i, precisament, el problema que tenim és veure com introduïm en els balanços tots aquests factors. Això ens portaria a reconfigurar els comptes i a arribar al creixement qualitatiu.

Creieu que hem de gestionar la demanda. Si hi ha poders de mercat que ho impedeixen ens cal, doncs, una forta intervenció pública.

Les decisions estratègiques no les demanarà el mercat. Donar al mercat un valor regulador és un principi que es va instaurar al començament del capitalisme, que ara ja no funciona. Hi ha dues qüestions fonamentals. L'una és l'externalització de la disfunció, fer moltes coses, maximitzar les que més m'interessen, i totes les disfuncions que tot això genera, com la contaminació o l'esgotament de recursos, etc., de moment me n'oblido perquè tinc un gran exterior, d'on vénen les matèries primeres, on jo expulso els residus. Hi ha una contradicció entre parlar d'economia global, d'una banda, i de l'altra continuar utilitzant com axioma l'externalització de les disfuncions, quan una cosa global no té exterior per definició. Una altra contradicció és considerar que hi ha béns lliures, en la creença que hi ha recursos que són inesgotables, cosa que no és veritat. El C02, després dels acords de Kyoto, va tenir un preu, per primera vegada la humanitat va posar un preu a un no-bé, un fet singular, és el reconeixement d'un anti-valor econòmic. A partir d'aquí, podríem trobar fils de sortida per a la transició. Una manera interessant de funcionar seria veure quines pèrdues estem tenint, donar valor a les pèrdues, en lloc dels béns. Veuríem que tenim una llista de pèrdues terrible.

Quin pot ser el límit de les renovables?

Hem passat de no creure en les renovables, a pensar que és l'alternativa a l'energia fòssil. I les renovables no poden ser una alternativa total. La potència instal·lada a la terra com a captador solar és d'un kw per metre quadrat. Ens hem acostumat a uns nivells de disponibilitat energètica basats a gastar-nos de pressa uns estalvis d'un milió en molt temps, tot el petroli que s'ha acumulat a la terra. Però quan s'acabin els estalvis, l'energia en línia que ve del sol no dóna per fer això. Si podem arribar a tenir un domini clar de la nuclear de fusió, sí que hauríem trobat una alternativa. Però hem de saber a quin preu sortirà i si hi arribarem.

Haurem de pensar en l'estalvi energètic, doncs.

Cal desenvolupar en paral·lel les idees de l'estalvi, l'eficiència i la suficiència: si substitueixes una bombeta d'incandescència per una de fluorescència, estàs apostant per l'eficiència, perquè amb el mateix nombre de kw/h obtens més lux; si quan surto de l'habitació, apago els llums, faig estalvi i si, a més, calculo exactament quants luxs necessito per treballar, això és suficiència. Per la via de l'eficiència podem dividir fins i tot per tres el coeficient de transformació de l'energia, vol dir que puc allargar per tres la vida del recurs. Si hi afegim l'estalvi i la suficiència, podem allargar per deu la vida del recurs. Si anem per aquí, el mateix sistema de consum s'instal·la en un altre horitzó. Et permet imaginar un sistema econòmic en què tampoc no necessites aquests creixement, pots donar un valor econòmic a la disminució de la demanda.

S'associa la sostenibilitat amb subvenció, quan el que li cal és finançament.

La subvenció no funciona mai, el que cal fer és finançar les coses, que vol dir proveir els recursos que necessites en una fase inicial per poder fer front a les despeses del primer assentament i a les fases no productives d'aquell procés. Quan demanes una hipoteca a un banc, no t'està subvencionant la compra de casa teva, te l'està finançant. En el cas de les renovables, hi ha una fase de finançament, com hi hagut una fase de finançament dels sistemes que considerem estàndards, com és el cas, per exemple, de l'energia nuclear, que se li imputéssim els costos reals, sortiria molt més cara. Ara bé, si cal subvencionar algunes coses perquè funcionin fem-ho. És el cas de l'eòlica respecte de la fotovoltaica. En el primer cas, la relació cost-benefici és bona, i en el segon cas, segons on es faci, no ho és.

Creieu que el mercat immobiliari hauria de recollir el seu sobrecost ambiental?

Bé que assumeix la plusvàlua que no ha generat pas, del gaudi del paisatge o els beneficis ambientals. Una casa que té al davant un parc val més que una que al davant hi té la via del tren. Segons aquest principi, cal veure quines induccions has generat amb la teva intervenció, i comptabilitzar-les. No hi hauria un problema d'alça de preu, sinó que més aviat descobriríem que hi ha coses que valen diners i les paguem a poc preu i en canvi hi ha coses que no valen res i les paguem cares.

La crisi econòmica, en la mesura que frena la construcció, pot beneficiar una planificació urbanística més equilibrada?

Jo crec que sí, s'està invertint la tendència. Ara ja hi ha concursos en què el projecte arquitectònic puntua un 40% i l'ambiental també un 40%. Era impensable fa poc temps, quan la valoració arquitectònica era del 100%. Cal tenir en compte que es valora el projecte ambiental precisament perquè suposa una bona gestió econòmica. És un altre cas en què la crisi reatribueix preus a la realitat

En la gestió de l'aigua, tenim exemples de bona gestió de l'aigua depurada, aigües grises o aigües pluvials. Però això sembla que encara xocar encara amb el transvasisme.

Aquí s'hi afegeix la mandra de pensar de determinats sectors, que encara pensen en la gestió de l'oferta, en lloc de pensar en la gestió de la demanda. A Barcelona, com a conseqüència del tràngol de la sequera, ara tenim uns nivells de consum realment raonables, a 110 litres per persona i dia, quan la mitjana espanyola és de 300 litres. En cases que s'estan construint ara, s'hi introdueixen sistemes de reutilització de les aigües grises per a la recàrrega sanitària, la demanda està situada a 70/80 litres. Amb aquesta constatació, caldria destinar recursos econòmics per dotar els edificis de sistemes com aquests i veurem que amb aquesta demanda d'aigua ja faríem. Però si girem la mirada i continuem admetent que podem demanar 300 litres per persona i dia i pensem en el Roine, això fa angúnia.

Pot tenir mercat, una pagesia postindustrial de vigilància de l'equilibri del territori?

Això s'ha enfocat malament, i una part de la pagesia ho ha percebut com si els donen un títol de jardiner i ja t'arreglaràs. Cal veure quins serveis ambientals hi ha, valorar-los i contraprestar-los. Si realment el fet de mantenir la qualitat del bosc afavoreix un altre sector de l'economia com el turisme, es genera un bé que es consumeix en forma de bé ludicorecreatiu. Valorem quin percentatge del valor econòmic generat correspon al pagès, i se li paga en termes de conservador de paisatge que ha generat tot un consum econòmic en el turisme. En el cas dels incendis, podem dedicar diners a convertir el pagès en un agent de la prevenció del foc, o valorar que un conreu serveix per frenar l'erosió.

repensar

El clima no anava sol

Per Ramon Folch, el que potser mostra millor que pel sender del creixement infinit anàvem errats és el canvi climàtic: “Ens pensàvem que el clima era una cosa que marxava sola, i ara resulta que la nostra actuació està induint canvis en el clima, canvis que tenen conseqüències econòmiques creixents, ja sia perquè hi ha accidents provocats per tempestes o huracans, o senzillament perquè canvia la matriu d'explotació agrícola.” Recorda que molts dels problemes econòmics es deuen al fet de superar una línia, i el canvi climàtic n'és la prova.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.