Diuen que el diner té poder però la realitat és que, ben mirat, el diner a l'Estat espanyol sempre està a prop del poder. Hi ha països on això no passa, i per exemple als EUA la concentració del poder del diner és a Nova York; o a Itàlia, a Milà, o a Alemanya, a Frankfurt. Temps era temps que aquí passava quelcom semblant, el diner, el poder econòmic, bàsicament estava concentrat a Barcelona, i a Bilbao, per exemple, mentre que el poder polític era a Madrid. Diuen que quan la Fiat va voler venir aquí, en principi el poder polític volia que s'establís a Madrid, però els inversors italians, que eren homes de negocis, van fer veure que era un error ja que tota la indústria auxiliar era a Catalunya, i aquí els permetia estar més a prop dels proveïdors. El govern franquista va accedir a posar la fàbrica aquí però les oficines i la seu central havien de ser a Madrid. A poc a poc, a Madrid es va configurar la principal Borsa, i les taules de tresoreria dels bancs i les oficines d'inversió es van anar traslladant discretament a Madrid. Una part de les farmacèutiques aprofitaven qualsevol oportunitat, ja fos una fusió, una compra, o simplement per voluntat pròpia, per anar cap al centre, atès que allà hi ha el poder polític i el Ministeri de Sanitat. I ara pot ser que hi hagi la central de compres. I aquesta tendència centrípeta molt discreta, ajudada per una política d'infraestructures també intencionada, ha fet que avui Madrid sigui un gran centre industrial, financer i de serveis. I heus aquí que per ells ara és fàcil atreure les grans fires i esdeveniments de gran rellevància cultural i les grans fundacions també hi tenen la seu social i el principal camp d'acció.

L'empobriment que suposarà per a Catalunya la pèrdua de tota l'obra social de totes les caixes catalanes exceptuant La Caixa ho notarem aviat i ho notarem en el món assistencial, en el món econòmic i en el món cultural. Fóra bo que algú quantifiqués què suposarà per a Catalunya aquesta pèrdua; una pèrdua que es perpetuarà en el temps. Però sense fer els comptes, podem estar segurs que serà un element més i un element molt important d'empobriment social dels catalans. Algunes vegades he reflexionat sobre aquesta crisi, i apuntava que m'amoïnaven molt les destrosses que causarà. Hem sacrificat moltes empreses que no havíem d'haver perdut i que donaven molts llocs de treball. Hem perdut molts d'empresaris i hem malmenat imprudentment el seu prestigi social com a col·lectiu, i si una cosa hem de tenir clara és que necessitarem molts empresaris si volem crear llocs de treball. I això ho haurem de repetir sovint: sense empresaris no hi ha llocs de treball.

I com si fóssim al mig d'una pista de circ i algú ens digués allò típic: més difícil encara, s'acosten temps durs políticament que ens obligaran prendre partit amb contundència. Una vegada més l'Estat espanyol exerceix el poder polític combinat amb el poder del diner amb l'excusa de redreçar aquesta anomalia fallida, segons la presidenta Aguirre, que és l'Estat de les autonomies. Tot i que és bo recordar que segons va informar el president de la CEOE, Joan Rosell, fa uns anys quan ho era de Foment, el govern espanyol té un excés de funcionaris de l'ordre dels cent mil perquè la descentralització no ha suposat la reducció proporcional dels funcionaris del govern central; però aquests són a Madrid, i quan el poder del diner i el polític s'ajunten poden arribar a confondre's i a compartir els interessos que, per descomptat, difícilment seran els nostres.