Les últimes previsions sobre l'economia espanyola són dolentes, molt dolentes, i penso que són optimistes. M'estic referint a les de l'FMI, però, sobretot, a les d'Analistas Financieros Internacionales: creixement, 2012: -2,3% i 2013: -1,2%; atur, 2012: 23,0% i 2013: 26,5%. L'economia espanyola està molt malalta. La tendència indica una línia “estancadament en declivi”; de fet, la imatge que es forma en el meu cervell quan medito sobre aquestes dades és la d'un d'aquests esquelets d'edificis dels quals la nostra geografia està avui repleta.

Els passos a fer ja els hem comentat: coordinar mesures a Europa per superalleugerir el deute total i netejar els bancs, i no fent primer una cosa i després l'altra, sinó de conjuntament perquè tots dos problemes s'interpenetren. A continuació cal fer un inventari de recursos, de coses positives, d'activitats productives, de companyies que s'ocupin d'aquestes activitats; cal localitzar i posicionar tot això.

Després cal decidir una cosa crucial: com que no hi ha recursos per a tot, cal centrar esforços i mitjans en aquelles zones que tenen autèntiques possibilitats, en aquelles activitats amb autèntic futur, en aquelles companyies que es puguin desenrotllar de manera solvent en un escenari d'escassetat. Això implicarà coses: agrupacions de municipis, segregació de territoris, planificació de necessitats, intervenció i regulació de decisions.

La idea és molt simple: no hi ha de tot per a tots, després és imprescindible que el que faig s'utilitzi de la manera més eficient que a cada moment sigui possible per les persones físiques i jurídiques idònies perquè rendeixin al màxim per obtenir els béns i serveis que siguin necessaris, és a dir, allò que sigui important. El que és impossible és continuar amb un “cafè per a tothom” que ja era absurd quan “Espanya anava bé” però que ara que va malament és suïcida; perquè suïcida és ficar en el mateix sac qui disposa de recursos i possibilitats, com a Catalunya, amb a uns altres que arriben a rebre el 17% del seu PIB de qui tenen aquests recursos i possibilitats.

I no: això no és política; i tampoc: no m'estic referint a cap pacte fiscal. Això simplement és un succint inventari de raons i un esment a la necessitat que tot allò de què Catalunya pugui arribar a disposar sigui prioritari que es quedi a Catalunya. Hi insisteixo, això no és política sinó que es tracta d'una mera qüestió de supervivència.

(*) “Per qui toquen les campanes”, Ernest Hemingway, 1940.