Abans que ens tornen bojos, convindria fer repàs de com hem arribat fins ací. El govern de José María Aznar decidí liberalitzar les polítiques urbanístiques coincidint amb un moment de rebaixes contínues dels tipus d'interés per part del BCE. La combinació d'ambdós factors —diners barats i facilitat extrema per construir— produí una dècada de gran creixement econòmic. En gran part, la injecció de capital fou externa: són les entitats financeres europees, especialment les alemanyes, les que prestaren els diners als nostres bancs per a sostenir la festa. I ja li anava bé així a les exportacions alemanyes: els fabricants germànics de vehicles de gama alta devien posar els ulls en blanc davant els balanços de les seues filials a Espanya. Els joves que trencaven la mà als 80 amb el 600 del iaio o el Dyan 6 del pare, ara portaven BMV i Audi d'estrena. Froiland Merkel no vol recordar que els teutons també es beneficiaren del deliri dels PIGS.

L'endeutament fou, bàsicament, privat. Les administracions espanyoles, és cert, creixeren exponencialment i el pessebre polític es va fer immens gràcies als milionaris ingressos provinents de la construcció i de l'activitat econòmica. I també és cert que es construïren equipaments a discreció, alguns útils, molts, perfectament inútils. Però quan arriba la crisi la situació del deute espanyol sembla controlada. Amb les excepcions de rigor: mentre que al País Basc suposava el 2007 l'1,4% del PIB, al País Valencià ja es liderava el rànquing amb un 11'3 del PIB. I les mancances del finançament valencià, que hi són, no ho expliquen tot. En conclusió, en aquell moment el nostre “insostenible estat del benestar” —la sanitat i l'educació, sobretot— no era una amenaça per a la prosperitat. I poca gent alçava la veu contra el malbaratament en infraestructures de dubtosíssima rendibilitat. Qualsevol pujada d'impostos es considerava una posició decimonònica i fins i tot en el PSOE competia amb el PP en populistes deduccions i ajudes no progressives. Mentrestant, ZP i els seus veien vindre la detonació però no tingueren els arrestos de tallar a temps els fils de colors.

Llavors, esclata la bombolla financera a escala mundial. El rescat financer i la rapidíssima destrucció d'ocupació a Espanya, sumada a una davallada de cavall en els ingressos, provoquen un augment brutal del dèficit i del deute. Vol dir això que el dèficit és una conseqüència de la crisi, no una causa. I que mentre es posa tot l'èmfasi en controlar la despesa pública s'oblida que el principal problema que desequilibra els números dels bancs —encara no sabem l'abast de la intoxicació rajolenca dels balanços— és el deute privat i l'amenaça creixent d'impagaments. Per això no flueix el crèdit, heus ací la font principal del problema. Ens sacrifiquem per assistir als piròmans.

I per oferir noves glòries al discurs ideològic dominant. Amb una societat noquejada per les cues de l'atur, paralitzada per la crisi, han trobat un camí expedit per a una sèrie de reformes i mesures que, abans de prendre el poder, negaven rotundament. Algunes, n'estic segur, s'han adoptat a contracor ideològic —les pujades d'impostos, per acotar—, però la resta del programa respon a un canvi de model salvatge, via privatitzacions i depauperació del sistema públic i de les condicions laborals, que sols poden posar en marxa en una situació de catarsi negativa com la que vivim. Per poder fer-ho, a més, han trobat aliats en els racons més pantanosos de la psique col·lectiva: el menyspreu pels funcionaris, la desafecció per allò públic i el rebuig als immigrants. Molts aplaudeixen això. No podíem viure així, està clar, conclou la plebs, tan narcotitzada amb l'esperança en l'eixida de la crisi per la via del dolor que encara no ha reparat que els defensors de l'austeritat estan sent els últims en aplicar-la en carn pròpia. No espereu resposta ciutadana. Som en mans d'una colla de mentiders i oportunistes que tenen taló en blanc per fer el cafre. Amb raó Rajoy amenaçava, tot fatxenda, amb la propera ronda de tots els divendres. La paguem nosaltres. I, alguns, ben a gust. Quin públic més agraït, collons.

(sotalacreueta.blogspot.com)