Els esdeveniments que han envoltat Bankia aquesta setmana ens deixen amb moltes preguntes i amb poques respostes que realment ens serveixin. Com és, per exemple: per què Elena Salgado i Miquel Ángel Fernández Ordóñez van deixar que l'any passat sortís a borsa una entitat que tots els que saben alguna cosa de l'estat del sistema financer ja reconeixien que tenia problemes greus i que la decisió era una fugida endavant? Sabent que gairebé cap inversor institucional no tenia ganes de mullar-se comprant accions (encara que després d'una campanya massiva de xantatge patriòtic alguns van cedir), com és que el regulador va deixar enganyar centenars de milers de petits estalviadors (la majoria dels quals eren clients de l'entitat) fent creure que això seria una bona inversió?

Ara, per suposat, aquests “inversors” es trobaran el valor real dels seus estalvis seriosament reduït a mesura que l'Estat es veu forçat a injectar diners en forma de mes accions i, d'aquesta manera, es diluirà el valor de les accions anteriors. Ben pensat, l'estalviador espanyol serà greument castigat per la crisi, ja que un 75% del seu patrimoni està lligat al valor de l'habitatge, un valor que no deixa de baixar, i l'altra part està dipositat en accions lligat amb una borsa que no deixa de tocar nivells cada vegada mes baixos.

Seguint el mateix fil, com és que De Guindos fa només qüestió de setmanes va presentar un decret llei per reformar el sistema financer, i que ara n'ha hagut de presentar un altre? I quant de temps fa falta abans que ens trobem amb el proper? És clar que cada vegada els bancs estan més ben proveïts, però anem a pas de tortuga, quan les exigències de l'economia real demanen que anem com un llampec.

Una segona roda de preguntes ens ve associada amb el nivell real de pèrdues que es pot esperar de l'exposició del sector financer en el món immobiliari, incloent-hi les hipoteques. La veritat és que cada vegada es posa més detall sobre la taula, però encara falta abans que puguem mirar el problema en tota la seva magnitud. Després del desastre de l'any passat amb els números de dèficit de l'Estat espanyol, l'incertesa continua sobre els veritables números dels bancs i això només fa que l'inversor internacional es torni cada cop més desconfiat, i ara per ara és recelós de qualsevol número que surti de l'Estat espanyol. Això, senyors, és jugar amb foc en un país que té un pes molt important de deute extern per finançar. Falta claredat i seriositat.

Per això sembla que la Unió Europea està pressionant amb força perquè l'Estat espanyol accepti la possibilitat que un grup d'experts externs faci una valoració independent dels balanços dels bancs. L'opinió del Banc d'Espanya ja no serveix, i això del Ministeri d'Economia tampoc. Si no volem que l'Estat Espanyol arrossegui tota la zona euro a l'abisme necessitem que el sistema financer sigui adequadament proveït per tal de fer front als anys durs que encara han de venir, tot i que necessitem apel·lar a Europa per aconseguir aquests diners. En aquestes circumstàncies, no és d'estranyar que molta gent estigui enrabiada, dient que hem de deixar que els bancs facin fallida. Jo els entenc, però desconec un país modern que no tingui bancs (incloent-hi Islàndia), perquè sense bancs no hi ha crèdit, i sense crèdit no hi ha feina. Potser a alguns, això els sembli injust, però és així.

Ara bé, tot té un preu. Si l'Estat espanyol ajuda els bancs, això no ha de ser a canvi de res. Com veiem en el cas de Bankia, a mesura que les entitats estiguin nacionalitzades, els principals perdedors seran els accionistes. Aleshores em faig la pregunta de si tot això no podria formar part de la resposta a una altra de les preguntes –que potser és la més gran- que ens quedem amb necessitat de contestar des que ens hem assabentat del desastre de Bankia. I aquesta pregunta és la següent: per què hem trigat cinc anys a reconèixer una realitat que per a alguns ja era evident el 2007?