Certament, aquesta mena de processos, com més de pressa es facin, millor, i en el cas del nostre sistema financer, no ha estat prou ràpid, potser perquè hi ha hagut molts partícips, com el govern espanyol, la Comissió Europea, el Banc d'Espanya. De fet, ara, un cop ja hi ha uns ajuts al sector emparaulats, només resta que siguin executats. De fet, si no flueix el crèdit a les empreses i a les persones és justament perquè aquests ajuts no han arribat, i això suposa una gran aturada en tots els àmbits. Cal esperar que, per al 2013, ja tot estarà ordenat. Està faltant diligència en la implementació d'aquests ajuts.

Sembla que tothom té clar que Espanya ha fet els deures, pel que fa als ajustaments que se li havien demanat. Ara només cal esperar les eleccions alemanyes perquè hi hagi una decisió clara sobre si es demana rescat o no, perquè el que és clar és que, tot i que cobreix els seus venciments amb les emissions de deute, amb la prima de risc a 470 punts l'Estat espanyol no pot seguir finançant-se gaire temps. Amb tot, cal esperar un canvi de tendència el 2013, una recuperació del PIB i un fre al creixement del nombre d'aturats.

Deixar caure Bankia hauria significat deixar caure l'Estat i tots els diners dels milers i milers de dipositants. Deixar caure un banc és fer mal principalment al petit estalviador. S'injecten diners a Bankia precisament per protegir els estalvis de la gent. Ni a Espanya ni a Europa hi ha tradició que als impositors no se'ls protegeixin els seus diners, si un banc cau.

Cal recordar que l'auditoria d'Oliver Wyman ja havia previst escenaris d'estrès molt forts per a la banca espanyola, en què resistia.

És possible que alguns inversors hagin sortit per por en algun moment, però també s'ha de dir que el mercat espanyol tenia la particularitat que l'inversor només mantenia comptes aquí, i potser darrerament ja es comença a veure un inversor que vol diversificar en diversos mercats. En tot cas, es pot dir que la situació s'ha estabilitzat.

Si, és clar que és el camí a seguir. És de lògica, si treballem en un mercat europeu, on hi ha una lliure circulació de capitals. Hem d'anar cap a un mercat financer amb més regulació, perquè així hi hagi menys intervenció.

Diguin el que diguin, en criteris de risc, tots estem d'acord, i les empreses amb una situació financera sòlida troben finançament amb tots, amb els grans bancs i els altres. A més, tota empresa intel·ligent treballa amb un pool, i en aquest grup hi cabem tots. Crec que la banca espanyola va cap a un model europeu, en què si es presta a la indústria és sota criteris estrictament professionals, dins d'una tendència a reduir les participacions industrials.

Sí, s'ha acabat allò de vendre un estructurat que no s'entenia. Tornem a una banca tradicional, de rendibilitats segons risc. Val a dir que si la banca va cometre abusos també va ser perquè molts inversors demanaven rendibilitats del 20%, sense saber que era a tot o res. Ara, en canvi, l'inversor mitjà aspira a una rendibilitat de la inflació més un 2%.

Ja fa anys que prevèiem que anàvem cap a un sector bancari de poques entitats, amb quatre grans grups, amb mètodes feixucs i burocràtics, als quals nosaltres podíem oposar una visió de banca de veta de mercat, adreçada a l'empresa familiar, tant pel que fa al finançament de la seva activitat industrial com a la gestió del seu patrimoni. Fa dos anys, vam veure que calia situar-nos en dos territoris on està molt arrelada l'empresa familiar, com el País Basc i Catalunya. El nostre pla per a Catalunya preveu un negoci de 1.400 milions d'euros en dos anys, en els tres segments que volem treballar: banca patrimonial, amb un saldo mínim d'un milió d'euros; banca privada per a clients de més de 100.000 euros de saldo i finançament a empreses de menys de 30 milions de facturació, fins a 300.000 euros. D'aquesta manera, Catalunya, que ara representa el 6% del negoci total de Banca March, arribarà al 12%