El roc a la faixa de ser exministre
Les companyies privatitzades i les dels sectors regulats valoren molt que en el currículum figuri una estada al govern
El fitxatge de Rodrigo Rato com a assessor de Telefónica Latinoamérica i Telefónica Europa fa suscitar la pregunta sobre quina part del seu currículum ha influït més. Director gerent de l'FMI del 2004 al 2007? No ho sembla, ja que el fons es va lluir no fent res per evitar la crisi que va esclatar quan va dimitir. Assessor internacional de Banco Santander i president de Caja Madrid/Bankia? Tampoc deu ser això, ja que la caixa ha acabat sent nacionalitzada després que els seus dirigents presentessin uns beneficis que han acabat sent pèrdues multimilionàries, motiu pel qual Bloomberg el va nomenar el cinquè pitjor CEO del món del 2012. Més sentit té que hi hagi influït la seva feina anterior, la de vicepresident econòmic del govern del PP entre 1996 i 2003, quan es van privatitzar grans empreses públiques com ara Telefónica, Argentaria, Tabacalera, Endesa i Repsol.
Rato no és el primer exministre que troba feina en empreses privatitzades o que pertanyen a sectors regulats. L'exministre de Treball popular Eduardo Zaplana és delegat de Telefónica a Europa i un altre vicepresident espanyol, l'exministre de Defensa socialista Narcís Serra, també va anar a parar a la banca, a la presidència de la també nacionalitzada per fallida Caixa Catalunya, però la condició d'excàrrec públic agrada especialment a les companyies energètiques. L'expresident socialista Felipe González és conseller de Gas Natural Fenosa (on Serra també havia estat conseller tres anys) i l'expresident popular José María Aznar és assessor extern d'Endesa, elèctrica que n'ha endollat uns quants més: Elena Salgado, exvicepresidenta i exministra d'Economia socialista, que va ser fitxada per la filial de l'Amèrica Llatina, i el també socialista Pedro Solbes, que va ostentar els mateixos càrrecs que Salgado, és al consell d'administració de la italiana Enel, propietària d'Endesa.
Hi ha dos casos clamorosos que provoquen la pregunta sobre a qui servien quan eren al govern. De part del PP, Pilar González Frutos, presidenta de la patronal de les asseguradores Unespa, càrrec al qual va accedir mig any després de deixar de ser directora general d'Assegurances. De part del PSOE, David Taguas, director de l'Oficina Econòmica de la Presidència del govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que en plegar, el 2008, va ser fitxat com a president per la patronal de les grans constructores Seopan.
Els ex del govern català, en canvi, tenen tirada cap a les autopistes. Macià Alavedra, conseller d'Indústria i Energia primer i d'Economia i Finances després, va passar a les presidències d'Autopistes de Catalunya i d'Abertis Logística, on el va substituir Francesc Homs, també exconseller d'Economia.
Conflictes d'interès, durant i després
La llei 5/2006, de regulació dels conflictes d'interessos dels membres del govern i dels alts càrrecs, els obliga a inhibir-se en assumptes que afectin empreses que hagin dirigit o assessorat ells o els seus familiars fins a segon grau en els dos anys anteriors a la seva presa de possessió del càrrec. Durant els dos anys següents al seu cessament, no poden treballar en empreses relacionades directament amb les competències del càrrec ocupat. Josep Piqué, president de Vueling (de capital majoritari de la privatitzada Iberia), va ser motiu de polèmica perquè quan era ministre d'Indústria va participar en una reunió en què es va condonar un crèdit a Ercros, que havia presidit.
Guilles vigilant gallines?
També hi ha casos a la inversa, de pas del sector privat al departament públic que gestiona el primer. Com el de Boi Ruiz, president de la Unió Catalana d'Hospitals, la patronal de centres hospitalaris privats, fins que el 2010 va ser nomenat conseller de Salut. L'extensió als treballadors dels centres concertats de les retallades salarials del sector públic i l'adjudicació a una empresa privada de l'àrea bàsica de salut de l'Escala que abans gestionava una fundació, han estat dues de les actuacions del seu departament més polèmiques.
Un cas semblant és el nomenament com a ministre d'Economia i Competitivitat de Luis de Guindos, membre del consell assessor per a Espanya de Lehman Brothers fins que aquest banc d'inversions va fer fallida i així va fer esclatar la crisi financera.