L'esclat de l'escàndol de la pederàstia ha marcat el mandat de Benet XVI, el primer papa a autoritzar que es destapessin els milers de casos d'abusos sexuals a menors perpetrats per capellans d'arreu del món i a demanar perdó a les víctimes. Els abusos comesos al llarg de 50 anys, especialment als Estats Units, Austràlia, Alemanya, Holanda i Irlanda, van ser entomats per Benet XVI amb un gest qualificat de valent, com valenta va ser la cimera de bisbes per buscar sistemes per eradicar aquesta pràctica.

Aquest gest de fer neteja va posar l'Església en el punt de mira i molts no li ho van perdonar. Tampoc li van perdonar l'altra gran neteja: la de dins del Vaticà contra la vella guàrdia de la cúria, que, entre altres coses, suposava també la pèrdua de poder d'algunes congregacions “amigues” com ara l'Opus Dei i els Legionaris de Crist, totpoderosos fins llavors gràcies a Joan Pau II. Aquesta ànsia de neteja i tots els canvis que va fer a la cúria amb la necessària col·laboració del secretari d'estat, Tarcisio Bertone, un jesuïta amb molts enemics, va fer esclatar l'anomenat Vaticangate, un complot que va tenir el moment àlgid quan es van començar a filtrar als mitjans de comunicació cartes personals del papa i es va acabar, per un cantó, detenint el seu majordom (per a la majoria, un cap de turc) i, per un altre, fent dimitir el màxim responsable del Banc Vaticà, que també el papa havia intentat “sanejar”. Les intrigues vaticanes i els rumors d'un complot contra ell van deixar perplex el món, i a dins del Vaticà ningú sabia com se'n sortiria. Benet XVI, diuen els experts, va viure la situació amb molta angoixa, però amb “mà de ferro”.

No era la primera crisi que superava. L'aixecament, el 2009, de l'excomunió a quatre bisbes lefebvristes, entre ells Richard Williamson, antisemita que nega l'holocaust, va suposar la principal crisi de credibilitat del papat.

La rehabilitació dels bisbes excomunicats el 1988 a causa de la seva oposició al Concili Vaticà II va ser considerat un gest de complicitat amb els ultratradicionalistes, oposats al diàleg interreligiós i, fins i tot, a l'ecumenisme. Per molt que després Benet XVI es mantingués ferm en el no-reconeixement del moviment cismàtic fundat per l'arquebisbe Marcel Lefebvre, el mal ja estava fet i molts ja l'acusaven de voler tirar terra sobre els principis del Concili Vaticà II, la gran reforma de l'Església que ha marcat els últims decennis i que la va modernitzar.

No seria l'única patinada. El 2007 va tirar enrere en el temps restituint la missa tridentina, del segle XVI, que se celebra només en llatí i que mentre es va fer servir – el Vaticà II la va donar per superada– estigmatitzava els heretges, els cismàtics i els jueus i presentava l'Església catòlica com l'única versió veritable de la fe. El juny del 2010 va oficiar a la Capella Sixtina una missa d'esquena als fidels, com en el ritual preconciliar.

Tampoc es pot resumir el papat sense referir-se a la brutal crisi amb l'islam originada quan en un discurs a Ratisbona el setembre del 2006 va llegir una cita d'un emperador bizantí: “Mostra'm allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs només coses malvades i inhumanes, com la seva directiva de difondre per mitjà de l'espasa la fe que predicava.” La resposta del món islàmic va ser brutal i va costar esforços diplomàtics aturar les protestes i qui sap si un bany de sang.