Hugo Chávez ha mort i Veneçuela haurà d'acostumar-se a la seva absència. Però no serà fàcil. Catorze anys en el poder l'han fet un líder difícil de substituir i alhora en un polític que ha generat passions i odis.

La sala de premsa del Palau de Miraflores era plena de periodistes la matinada del 3 de desembre del 2007. Els ministres veneçolans ocupaven les primeres files, ja sabien que la reforma constitucional no tirava endavant i esperaven l'arribada del president Chávez. Eren les tres de la matinada quan el mandatari veneçolà arribava amb una impecable camisa vermella, com si fos una estrella del rock. Mentre ell tornava els somriures, els periodistes que a les seves cròniques el criticarien amb duresa, es barallaven per retratar-se al seu costat o per donar-li la mà. Dies després, un diplomàtic explicaria la passió malaltissa que Chávez tenia pel llibertador Simón Bolívar, de qui gairebé es considerava un alter ego: “Quan viatja, els amfitrions han de col·locar un quadre de Bolívar a l'habitació de l'hotel. Chávez es desperta a la mitjanit i parla amb la pintura. Diu que és ella qui li transmet les ordres
que ha de complir el govern.”

Entre els seus detractors, les anècdotes són menys alegres. “Un dia va agafar una metralladora i va començar a disparar contra l'avió presidencial perquè no estava d'acord amb com s'havia preparat el vol. Era bipolar i molt violent amb els seus ministres”, relatava un periodista antichavista.

Aquestes tres històries serveixen per definir el que, sens dubte, ha estat el polític sud-americà més influent de l'inici d'aquest segle. Si el seu carisma vencia fins i tot la resistència dels més habituats al poder, també despertava crítiques despietades dels detractors. Així ho ha demostrat el llarg viacrucis de la seva mort. El silenci oficial i la fermesa informativa cubana han alimentat els rumors d'una malaltia que ha avançat entre una ferotge campanya electoral per a la reelecció.

El juliol passat, el president veneçolà anunciava que tenia “raons mèdiques, científiques, humanes, amoroses i polítiques” per mantenir-se “al capdavant del govern i de la candidatura”. Aleshores ja batallava contra la malaltia, amb anades esporàdiques a Cuba per sotmetre's a sessions de quimioteràpia i estudiades aparicions davant de la premsa. Enmig del misteri sobre la gravetat de la malaltia, als 58 anys proclamava els anhels de portar les regnes de Veneçuela fins al 2031.

El líder chavista es considerava el continuador de la tasca emancipadora de Bolívar. El seu fanatisme pel llibertador li va donar el sobrenom de bolivarià, un títol que va defensar amb una doctrina que barrejava la bandera de l'antiimperialisme amb la lluita pels drets socials. Tot això, embolicat amb les pràctiques clàssiques dels cabdills llatinoamericans, referències a Jesucrist, el Che Guevara, el seu amic Fidel Castro, Mao i Marx. La mescla de tots aquests elements defineix el socialisme del segle XXI que Chávez pregonava com a una sortida per a Veneçuela i l'Amèrica Llatina. La doctrina, tot i que un pèl difusa, ha tingut impacte en diferents graus. Països com l'Equador, Bolívia i Nicaragua l'han assumida com a pròpia.

Per a l'oposició, aquest còctel ideològic va convertir Chávez en representant de la pitjor política: un president despòtic i populista, despectiu, sord a les crítiques i amb unes ànsies irrefrenables de seguir governant. De fet,durant gairebé 14 anys van intentar treure'l del Palau de Miraflores de totes les maneres possibles: un cop d'estat l'abril del 2002, una vaga del sector petrolier que durant 64 dies va paralitzar la poderosa Petróleos de Venezuela (PDVSA) i, fracassada la via legal, 14 processos electorals.

Chávez, exmilitar i líder d'un cop d'estat fallit el 1992, es prenia cada desafiament com una guerra total. De mica en mica, amb estratègies legals d'ètica política discutible, va anar silenciant les veus de la dissidència. En aquest sentit, el fet més recordat va ser la retirada de la llicència d'emissió a la poderosa cadena opositora Radio Caracas Televisión (RCTV) el 2007.