És habitual que quan algú públic mor es facin panegírics i hagiografies del mort, remembrances que solen fixar-se en els aspectes més destacables de la persona i records que, tret que es tracti d'un assassí en sèrie, solen tenir, sempre, un caire humà. Aquesta ha estat també la tendència seguida amb l'exprimera ministra britànica Margaret Thatcher, morta dilluns.

De Lady Thatcher s'han dit moltes coses, però, penso, s'ha esmentat molt poc el seu paper protagonista en el procés de desmantellament del model de protecció social. Un procés que, en l'àmbit teòric, va començar el 1973 i que, en l'àmbit pràctic, es desenvolupa lentament però imparablement des del 1979 amb Mr. Ronald Reagan i amb Lady Margaret Thatcher com a portaestendards, un procés en el qual encara estem.

Crec que el de Margaret Thatcher va ser un cas d'oportunitat: es va trobar en el lloc adequat en el moment oportú i va dir el que sempre havia pensat: allò que en aquell moment era convenient. I, què era convenient?, doncs transitar des d'un submodel en què la demanda, la plena ocupació, la redistribució de la renda i la regulació eren l'objectiu desitjable, cap a un altre, en què l'oferta, l'atur natural, el capitalisme popular i l'autoregulació era el correcte. La pel·lícula comença poc abans: el 1978 principia la desregulació estatal d'activitats quan el president Jimmy Carter signa la llei de desregulació de les línies aèries. A partir d'aquí, tot és una carrera per a eliminar qualsevol tipus de trava que dificulti l'acció del capital, sigui productiu o financer, i sigui aquesta dificultat política, social o sindical. La figura de Lady Thatcher és pròpia de la seva època: impensable deu anys abans, avui seria considerada light: les seves mesures restrictives sonen lleugeres en comparació amb el pressupost presentat fa un parell de setmanes per l'actual premier David Cameron, però això no va obviar que utilitzés mètodes expeditius que avui difícilment serien admesos: el 1981, la repressió de les revoltes de les minories hindú i antillana ocorregudes en diverses ciutats angleses per la seva situació, va provocar nou morts.

Salvada per un conflicte bèl·lic: la guerra de les Malvines o The Falkland War, segons on ens col·loquem, possiblement serà recordada per la seva “Give my money back”, pronunciada el 1984 per a exigir el xec britànic a fi de compensar el fet que el Regne Unit fos contribuïdor net al pressupost comunitari i no obtingués benefici en el sector agrari; i probablement es passi de puntetes pel paper que va tenir en la vaga que, entre el 1984 i el 1985, van portar a terme els miners britànics i que va suposar el principi de la fi del poder sindical, primer al Regne Unit i després a tot arreu.

Va ser fruit de la seva època i va fer bé el seu treball: va privatitzar, va retallar, va restringir, i això va tenir conseqüències: quan el 1979 va substituir James Callaghan al 10 de Downing Street, la pobresa infantil ascendia al 10%, quan el 1990 ho va deixar al seu successor, John Major, arribava al 33%.

El 1989 a Mr. Reagan se li va acabar el seu temps, jurídicament i realment: l'època dels cowboys ja havia passat; el 1997 se li va acabar a Lady Thatcher: se la va emportar per davant un impost i, també, la fi de la guerra freda. Rest in peace, Lady Thatcher!