Té tota la raó Sílvia Soler quan insta a la conservació del mot enraonar en la nostra llengua. No sols per la catalanitat intrínseca del terme, sinó també pel seu valor antropològic. Fixem-nos que a cap catalanoparlant no se li acudirà mai dir que els lloros enraonen; dirà, en tot cas, que parlen, xerren, garlen, rallen, o qualsevol altre sinònim. La raó la tenim, valgui la redundància, en la presència del component raó en la morfologia de la pròpia paraula. De forma inconscient, el nostre cervell rebutja atorgar a un animal la possessió de la raó, i aquest rebuig el fa palès en la tria d'una expressió adequada per a l'ésser irracional. Això em fa pensar en un cas paral·lel de la llengua grega. El mot grec alêtheia (veritat) no tenia per als seus parlants la mateixa connotació que la veritas del llatí. La presència de la partícula lêthe (oblit) precedida per una alfa privativa, indicava, també de forma inconscient per a qui utilitzava el mot, que la veritat en grec tenia el significat originari de des-oblit o també de des-ocultació: en d'altres paraules, tenia un significat de revelació desconegut per als llatins. El verb català en-rao-nar, no indicaria també una recerca parlada de la veritat oculta de les coses? Conservem-lo.