Si em demanessin què preferiria jo, diria que una unió europea política, en què sí que funcionaríem bé dins de l'euro. Amb una unió política com la dels Estats Units, la unió monetària al voltant del dòlar funciona. El problema d'Europa és que volem fer una unió monetària però no tenim una política, i són molts els que des de fa temps diuen que no pot funcionar una unió monetària si no hi ha al mateix temps una unió política. A més, no sóc tan ingenu de creure que sortint de l'euro demà mateix sortim de la crisi. És clar que no, però sí que és cert que estar dins de l'euro ens dificulta sortir de la crisi, perquè no tenim ni el tipus de canvi, ni la política monetària, i la política fiscal la tenim molt limitada.

Estem utilitzant una moneda, l'euro, que no controlem, la controla el BCE, que decideix el tipus de canvi de l'euro, el seu tipus d'interès, quants d'euros s'emeten. Estem en mans del BCE i dels mercats financers internacionals si necessitem crèdit. Hi ha cada vegada més economistes que creuen que va ser un error entrar a l'euro.

La Gran Bretanya, Suècia i Dinamarca estan a la UE i no estan a l'euro, així que és possible pertànyer a la UE i no estar a l'euro. I també hi ha països com Noruega i Islàndia que no estan ni a l'euro ni a la UE. Així doncs, el món no s'acaba per no estar a l'euro. És evident que sortir de l'euro no seria una cosa fàcil, hi hauria moltes coses a resoldre, tant des del punt de vista econòmic com jurídic. Impossible? Txèquia i Eslovàquia, que havien estat un sol país, van preparar la separació i d'un dia per l'altre van ser països diferents, cadascú amb la seva moneda, i no va haver-hi cap daltabaix. En els darrers cent anys, hi ha hagut setanta unions monetàries que ja no existeixen.

Continuar com ara, què vol dir? Que els països del sud han de patir polítiques d'austeritat imposades per Alemanya i la UE, que generen molts problemes com les dificultats de la gent per pagar la hipoteca, un atur elevat, etcètera. Des del punt de vista polític, i ho estem veient a França, continuar com ara fa créixer partits d'ultradreta com el Front National de la Marine Le Pen. Econòmicament, hi ha estudis que ens diuen que tornar el deute que tenen estats com Itàlia o Espanya requeriria, en el millors dels casos, dotze anys, i en el pitjor, més de vint. Tot això, és possible? Algunes diuen d'anar avançant en la unió bancària, amb el BCE donant liquiditat als bancs, donar crèdits des de la UE als països que es comprometin a fer reformes... Això és una política de dalt cap a baix, de despotisme il·lustrat, en què la UE diu als països què han de fer. A mi aquesta alternativa no m'interessa, perquè per damunt de tot està la democràcia.

Una possible sortida, de la qual en parlen personalitats com l'excomissari Bolkenstein, i un grup de gent que hem signat el Manifest per la Solidaritat Europea, fa la proposta que hi hagués dos euros que tinguessin una relació entre si. Els països del nord podrien tenir un euro fort i els del sud, un euro més feble per poder exportar més fàcilment i millorar la nostra balança exterior, i que tots dos tinguessin un vincle. Si realment volem construir Europa, hauríem de poder demanar a Alemanya i els altres països rics que tinguin la generositat i la solidaritat d'ajudar els països més pobres, que comportaria reestructurar el deute.

En el cas de Catalunya, i tot fent referència al procés cap a la independència, seria una oportunitat per fer el que no es va fer en el moment d'entrada a l'euro. Quan Espanya va entrar a l'euro, es va pensar que era una taula de salvació que impedia tornar a la dictadura, sense fer un estudi sobre els beneficis i els costos d'estar-hi. Ara es podria fer, per veure que ser-hi té molt pocs beneficis i, en canvi, molts costos. Què passaria si no hi fóssim, a l'euro? Potser els beneficis serien més importants.

Si l'opció és crear Barcelones Worlds, no anem enlloc. Si Catalunya fa una opció per ser un país industrial, amb turisme de qualitat, on l'estructura de recerca científica, ja prou potent, aconsegueixi relacionar-se amb les empreses per crear tota una indústria de la informació i el coneixement, semblant a la dels països nòrdics, llavors sí que anirem bé.

Caldria un gran pacte nacional en què participessin polítics, empresaris, sindicats i totes les organitzacions que tinguin alguna cosa a dir, i que diguin si volen anar cap a una economia basada en la indústria, el turisme de qualitat, el coneixement, la ciència, la tecnologia... És l'única alternativa que tenim com a país. Si no tirem per aquí, serem un país sense indústria, i ens haurem de basar en activitats tipus Barcelona World. Totes les ments pensants del país haurien de pensar-hi, en què volem ser de grans, un país de primera, com els nòrdics, o un país de segona.

Si, Catalunya és contradictòria. El president del govern se'n va a Massachusetts i a Israel, i sembla que vulgui fer una aposta pels models industrials de l'economia del coneixement i la informació, i per tant més semblant als nòrdics, però al mateix temps vol tirar endavant Barcelona World. No té cap sentit, són models contradictoris, no és compatible. A Massachusetts no tenen Barcelones Worlds, potser sí en altres estats dels EUA. Hem de decidir què volem fer i remar tots en aquesta direcció. Els països nòrdics, en el seu moment, van fer un gran pacte, en què participaven empresaris, sindicats, partits polítics, sobre en quin tipus de sectors s'havien de centrar, l'educació, la ciència i la tecnologia. I, en aquests temes, no es podien barallar cada dia. S'ha d'intentar per sortir-nos-en com a país.

Sens dubte, això està clar. Ho hem vist en exemples concrets. Amb l'aeroport de Barcelona, es va fer un acte amb participació de molta gent a l'IESE, i a partir d'aquí tot això s'ha anat difuminant. Alguns ja han aconseguit el que volien, com obtenir unes concessions; altres han aconseguit una línia que els anava bé, Vueling; altres, que Spanair no se'n sortís. Cadascú ha anat aconseguit el que li interessava, i la qüestió de l'aeroport continua pendent. Algú haurà d'agafar el toro per les banyes, fins i tot disposat a perdre les eleccions. Quan Finlàndia i Suècia van fer les reformes als anys noranta que els han permès ser on són, els que les van fer van perdre les eleccions. Tothom s'omple la boca de treballar pel país, doncs ha d'haver-hi algú disposat a fer sacrificis.

Les multinacionals el que volen és que el país i l'economia funcionin, i el fet que sigui Catalunya o Espanya és una qüestió secundària. I penso que cada vegada més gent de l'empresariat del país no hi veu gaires problemes, a banda de les elits econòmiques que tenen interessos creats amb Espanya. És un procés en què hi participa molta gent, amb molts empresaris petits i mitjans, s'ha anat molt lluny i no es podrà aturar.

Hauríem de conèixer el contingut d'aquest pacte fiscal, per començar. De tota manera, el pacte fiscal ja es va intentar amb l'Estatut del 2006, i això es va retallar a Madrid, primer amb les reunions de grups polítics i després al Congrés dels Diputats. El pacte fiscal ja va quedar esgotat en aquell procés, ara el que toca ja no és el pacte fiscal, el que toca és la hisenda pròpia en un estat propi. Un pacte fiscal pot satisfer les aspiracions d'algunes elits econòmiques del país, perquè això els permet mantenir els seus vincles amb Espanya, i les seves prebendes, però per a la majoria dels ciutadans el pacte fiscal ja està superat després del fracàs del sistema de finançament de l'Estatut.

Davant la financerització el que hem de fer és apostar per l'economia productiva, la indústria i els serveis avançats a la indústria, el turisme de qualitat, etcètera. Ara bé, que les finances continuen tenint un gran poder, no hi ha dubte, i aquest poder caldria limitar-lo, tirar enrere en la desregulació que en mal moment es va fer del sistema financer. Ho hem vist en el fet que el BCE dóna liquiditat als bancs i aquest diner no està arribant a les empreses i les famílies, perquè els bancs el destinen a recapitalitzar-se o a comprar bons del Tresor.