El handicap del sector de l'alimentació és la seva fragmentació industrial
Si el consumidor s'orienta cap al preu barat, obliga que tota la cadena s'hi adeqüi
Una aposta et porta a cobrir necessitats i l'altra et porta a crear mercats
Competir per preu només funciona bé si treballes per volum
Sense arribar a les cotes d'exuberància del Mobile World Congress (80.000 visitants i un impacte de 350 milions d'euros), el saló Alimentària (celebrat aquesta mateixa setmana a Barcelona) és l'altre alumne consentit a la classe de les fires que s'organitzen a Catalunya. Rep 140.000 visitants, representa un moviment de 170 milions d'euros i tonifica la musculatura del sector català de l'alimentació i begudes. Un sector, aquest, que factura 28.800 milions d'euros, que engloba el 10,7% del pes industrial del país (bàsicament petites i mitjanes empreses) i que dóna feina a més de 74.600 persones. Miquel Lladó, amb experiència en multinacionals com Sara Lee, Bimbo i Pepsico, és especialista de l'Iese en el segment de l'alimentació i les begudes.
Les dades mostren que el negoci de l'alimentació és un tractor de l'economia catalana però està lluny de rebre les atencions que sí mereixen d'altres com, per exemple, la indústria de l'automòbil.
El pes de la indústria de l'alimentació catalana és molt important per al desenvolupament del país. Crec que la Generalitat té consciència del paper transcendental d'aquest sector, però el handicap és que es tracta d'una indústria molt fragmentada. En la seva majoria es tracta d'empreses petites o mitjanes que des de fa anys treballen de la mateixa manera. En canvi, la indústria de l'automòbil ha sabut tendir cap a una concentració que li confereix una imatge molt potent. Tot sector industrial que prefereixi fragmentar-se i no unir-se tindrà més difícil avançar, li serà més complicat trobar crèdit o internacionalitzar-se. Les indústries fragmentades no aconsegueixen tenir el pes de marca que sí tenen d'altres sectors. Però és que és la nostra realitat, tenim una manera de fer que no ajuda a fusionar-nos.
És una característica del fet català o és pròpia del sector en concret?
És un aspecte que, en aquest sector, es dóna bastant en l'àmbit europeu. Al nord d'Europa s'ha provat de fer clústers per potenciar el treball conjunt, per unificar temes d'investigació i per avançar en desenvolupament o innovació. És cert que no és un objectiu fàcil perquè a les empreses els costa trobar punts en comú, però l'empresa catalana o espanyola ha de decidir què vol. Ha de decidir si vol ser una potència dins del mercat intern, que està bé, o si vol marcar el pas al món. Una aposta et porta a cobrir necessitats i l'altra et porta a crear mercats.
El sector de l'alimentació i begudes genera el 20% de les taxes d'ocupació industrial i ens diuen que estira l'activitat de sectors tan necessitats com pot ser l'agrari. Aquest paper tan protagonista no és a canvi d'imposar sous a la baixa i precarietat laboral?
Qui marca el ritme és el consumidor. Si el consumidor s'orienta cap al preu barat, això obliga que tota la cadena s'hagi d'adequar a competir amb preus barats. Repercuteix i es pateix des del sector primari fins a la lleixa del supermercat. Fenòmens com el desenvolupament de la marca blanca responen a una demanda del consumidor per comprar barat. És important que incentivem el productor a innovar, cal producte de valor afegit pel qual el consumidor estigui disposat a pagar una mica més, perquè llavors tota la cadena se'n beneficia. Si el consumidor paga menys, tothom guanya menys, tothom es veu afectat, no només els agricultors. Per això són importants projectes com Alimentària, perquè donen a les empreses la possibilitat de trobar-se, parlar-se i unir esforços per guanyar massa crítica.
Alimentària és el saló de l'economia del present i el Mobile Congress el de la economia de demà?
No ho crec. El Mobile és molt present el dia d'avui, també. Alimentària té molts visitants però a la vida és important la quantitat i també la qualitat. Són perfils complementaris. Sí és una bona notícia que Alimentària tingui més visitants que d'altres anys i que la gent s'animi a exposar novetats, perquè això vol dir que confia en trobar-hi clients i en vendre.
Parla de qualitat i quantitat. Competir per preu és un error?
Un món low cost no és desitjable a llarg termini perquè deriva en sous cada vegada més barats. El que cal és incentivar la innovació. Les empreses són el motor i qualsevol ajuda de l'administració en forma de reducció d'impostos i d'ajudes a la investigació és poca perquè, al cap i a la fi, són les empreses les que acaben donant un millor producte. Evidentment que hi ha companyies que busquen competir per preu i que sacrifiquen la qualitat, però sempre hi haurà algú que ho farà més barat. Pensem, en canvi, que tot va en augment. Puja el preu de l'energia, pugen els costos i per tant, les companyies que van per preu han de ser molt eficients per a ser competitives. Una empresa petita no pot competir mai amb aquestes armes, el preu només funciona bé si treballes per volum.
Si el mercat europeu acusa símptomes de saturació, les empreses han d'enfocar-se cap als mercats emergents?
Per a les novetats i per als productes punters sempre hi ha lloc al món. Hi ha lloc per a noves idees. No només per a nous productes, sinó per a solucions innovadores en matèria d'envasats, per exemple.