José María
Gay de Liébana
“Ara un taxista et pot donar una bona lliçó d'economia”
Haver de parlar dels números de futbol li ha donat un discurs molt a l'abast
Els innegables dots de comunicació del professor José María Gay de Liébana, que li serveixen tant per departir amigablement amb un taxista sobre l'ensulsiada econòmica com per carregar-se de raons amb relació a temibles polemistes catòdics, són fruit de la inspiració però potser encara més de la transpiració, treballada a les aules de la Universitat de Barcelona (UB), on imparteix classes d'Economia Financera i Comptabilitat. I també, en relació amb altres audiències, ben diverses, com explica: “des dels anys 80, quan vaig començar a ensenyar, he estat fent conferències a tota mena d'auditoris, des de col·legis professionals fins a cambres de comerç, passant per empreses, i això ha fet que, quan he hagut d'entrar en contacte amb els mitjans de comunicació, ja hi tingui molt de guanyat. Ja fa anys que m'arrossego.”
La seva tasca de conferenciant, si bé es va engegar amb la divulgació de la normativa comptable, de mica en mica el doctor Gay de Liébana va saber trobar un objecte d'anàlisi, l'endeutament, que podia interpretar a diversos subjectes, com ara la gran empresa que cotitza a l'Íbex 35 o als clubs de futbol. Per tant, més enllà d'altres economistes que han aprofitat la llotja mediàtica per esdevenir totòlegs en tota regla, Gay de Liébana sempre ha sabut fer valer la seva expertesa en com es genera el deute, com s'engrosseix i les dificultats per eixugar-lo, ja sia del govern espanyol, d'ACS o del FC Barcelona. Ubic i incombustible als mitjans, relativitza l'èxit que suposadament se li pugui atribuir a ell i altres economistes que ens expliquen la crisi des de diverses finestres: “això que tinguem influència en l'opinió pública és relatiu, en algun lloc diran que aquest tipus només explica sopars de duro. En tot cas, potser sí que hom aprecia una manera de fer el discurs, de traslladar la informació, que pot tenir un cert impacte.” Al final, la fórmula per esdevenir referència entre els que volen claus sobre el què i el com de la crisi, és ben senzilla: “es tracta de no fer les coses complicades, i si alguns hem tingut una mica més de ressò, és perquè ho hem fet senzill, perquè l'audiència així ho requeria.”
En aquest sentit, sí que reconeix que durant massa temps la Universitat s'ha dedicat més a formar directius que a pensar l'economia com un coneixement que també ha d'arribar a la gent. Això justificaria que, com assegura, els professors hagin de sortir de la còmoda torre d'ivori que pot ser la Facultat per anar a cercar el gran públic: “és important cercar el ressò de la Universitat fora de les seves aules, que el món exterior tingui coneixement del que s'hi cou. És sumar per a la societat.” Ha pogut percebre entre el seu alumnat que la vena mediàtica del professor fa gràcia, sobretot quan arriba a materialitzar un dels papers de l'auca satírica que és el Crackòvia. Amb inqüestionable sentit de l'humor, Gay de Liébana ha dut el seu avatar televisiu, Pep Plaza, a la seva classe, per al delit dels alumnes.
Potser l'únic efecte positiu de la crisi, a parer seu, és que ha forçat la gent, els profans, a fer un esforç per saber alguna cosa més sobre els mecanismes que mouen l'economia: “ara puges a un taxi, comences a parlar de la situació econòmica i el taxista és capaç de donar una lliçó de manera prou solvent.” L'assalt mediàtic, Gay de Liébana l'ha fet des de la premsa escrita, la ràdio, la televisió i a l'hora d'establir jerarquies, si bé “cal reconèixer la importància de l'article en premsa perquè les teves idees arriben amb precisió, no és menys important la immediatesa de la ràdio, o l'impacte de la televisió.” No podia ser altrament, i el professor pensa: “el nivell dels mitjans en informació econòmica cada vegada és millor, i no hi pesen tant els colors com en altres àrees d'informació.” I no és facècia que, “entre periodistes i economistes, hem aconseguit desplaçar el futbol.”
I no hauríem d'oblidar, com a vehicle comunicador, el més sòlid, el llibre, ja que Gay de Liébana ha publicat al bell mig de la crisi l'assaig España se escribe con E de endeudamiento (Deusto). Quant a les xarxes socials, va arribar a ser un crac de la piuladissa, amb 93.000 seguidors, però “les bestieses i amenaces d'uns i altres em van dur a tancar el compte.” Ara que un cert discurs cofoi sembla guanyar la batalla de les opinions que influeixen, és inevitable posar sobre la taula si realment sortim de la crisi: “no estem sortint de la crisi, hi ha una certa recuperació després d'haver tocat el fons, i ara caldrà veure si ens passarem gaire temps caminant a les palpentes per aquest fons, amb els greus problemes estructurals que tenim. Un canvi de model no es fa d'un dia per l'altre, i amb solucions com la reforma fiscal, que Espanya no pot fer amb els números que té, no sé on anirem a parar.”
Espanya ho tindrà més fàcil, per pagar el seu deute?
Gonzalo Bernardos“És cert que ho tindrà més fàcil per accedir als mercats de capitals en millors condicions, ara que la prima de risc està més calmada, però no es liquidarà el greu problema de l'endeutament.”
