Un diari madrileny, el 7 de setembre, anuncia a primera pàgina i exultant “Una majoria de catalans vol respectar la sentència del Constitucional”, referit a la possible suspensió de la consulta per a 9-N, tot i que quan llegeixes la notícia sencera, amb més cura, de les seues pròpies enquestes governamentals, cuinades i preparades, resulta que aquesta 'majoria' disposada a acatar el que dicte el TC es torna un 40-45%, i més d'un 35% —d'acord amb les 'seues xifres'— considera que la independència de Catalunya és possible en un futur més o menys pròxim. Per a remarcar aquesta 'precària majoria', d'un 40%-45%, que, obedientment, acceptarien el dictamen del TC espanyol, subratllen: “Només el 23% defensa la consulta tot i que el tribunal la prohiba”… No seria millor, que, des de la seua perspectiva espanyolista, s'interrogaren: per què, malgrat les amenaces, els xantatges, els temors apocalíptics induïts pels aparells de l'estat i seua propaganda mediàtica, 'encara' ressisteixen entorn al 25% de la ciutadania catalana, disposada a plantar-li cara a l'estat espanyol i als mandarins de la UE, que, molt sovint, també menyspreen les nostres reivindicacions lingüístiques, culturals, econòmiques, socials i polítiques? Els sembla 'menyspreable' més d'un 25% de ciutadans disposats a desobeir les lleis injustes de l'Estat?

I, des de la perspectiva dels interessos lingüístics, culturals i econòmics de Catalunya i els Països Catalans sencers, també podríem preguntar-nos, davant d'un TC espanyol que no mereix cap credibilitat, perquè l'ha perduda del tot en sentències anteriors contra la llengua la cultura, Catalunya i els Països Catalans sencers: per què només hi ha un 23-25% de ciutadania catalana que no s'oposa perquè el TC siga l'àrbitre d'un partit on els de Madrid imposen, l'àrbitre, l'uniforme, les botes, la roba interior, les calces, els calçotets i els calcetins, les regles de joc, les amenaces, els xantatges i la manca de reconeixement, de llibertat i de respecte pel dret per a decidir de Catalunya? Tot i que, des del País Valencià estant, puc entendre més que ningú el forat fosc que fan els discursos colonialistes esbombats des de la metròpoli i tots els mitjans espanyols.

En un article d'un diari de Barcelona, Enric Juliana escriu sobre “El cigrons de Martí Zuviria” i ens conta com s'ha prohibit un col·loqui sobre “Víctus”, amb Albert Sánchez Piñol, programat per l'”Instituto Cervantes” a Utrecht, la ciutat holandesa on es va pactar la fi de la Guerra de Successió. Una suspensió política i manipuladora, que anuncia i avança la possibilitat d'un TC contrari perquè la ciutadania de Catalunya siga consultada i puga votar: si no tenim “dret a tenir drets”, com van a permetre —els madrilenys— l'exercici de la nostra llibertat a expressar-nos, tot i que siga només una part, 'regional', de la nació catalana completa, [que diria Josep Guia]? En aquest mateix diari, Sánchez Piñol, “1714-2014”, li explica -didàcticament- a un tal, Antonio Bolaño, assessor de Montilla, què significa “republicanisme monàrquic”. Perquè a aquell li semblava una “barbaritat”, quan, l'any passat, la nit de l'11 de setembre estava enfurismat contra els catalans que havíem format la cadena humana, afirmava que Catalunya havia esdevingut un lloc tan 'enrarit' pels sobiranistes, que s'havia 'embogit' intel·lectualment. Algú, no sé qui, li hauria d'advertir a Bolaños que tractar de psiquiatritzar els reivindicacions polítiques de la ciutadania catalana [alemanya o argentina], és propi de mentalitats i règims totalitaris. Després de criticar Piñol alguna infàmia dels de “Ciudadanos” quan diuen que “durant el setge de Barcelona els pobles del Pla de Barcelona no només acolliren sense problemes a les tropes assetjadores, sinó que els pagessos feren “pingües” negocis amb elles” (sic), tot i que l'exèrcit borbònic invassor cremava qualsevol ciutat de Catalunya, les Illes i del País Valencià, on hi havia la més mínima ressistència i després d'explicar Sánchez Piñol que Catalunya després de la Guerra del 1714 i del 1939 es va recuperar, 'a pesar' dels genocidis, dels incendis i dels saquejos borbònics i franquistes, li diu a Bolaños, després de recomanar el llibre de Víctor Ferro “El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987): “La Guerra de Successió a la Península fou, de fet, un conflicte entre dos models. A Castella imperava un principi: “la paraula del rei és llei”. I en canvi, a Catalunya [- afegesc, quan Catalunya era també les Illes i el Regne de València] la figura real estava més subordinada a les institucions autoctones. Per això, un autòcrata com Felip Vé s'exclamava: “Les últimes corts me'ls han deixat [als catalans] més republicans que als anglesos” (sic). I és per tot això que els historiadors es refereixen al sistema català com “republicanisme monàrquic”. Ho entén ara, senyor Bolaño, ho entén?”.

Ni ho entenen res ni ho volen entendre. Per això, l'espanyolista, Jorge M. Reverte, des d'un diari madrileny, a l'article “Sánchez en Cataluña” després d'afirmar que Mas, ERC i altres partits i sindicats “semblen haver perdut la raó, almenys temporalment”... La raó només la poden tenir els espanyols. Des de l'anticatalanisme, el camarada Reverte, repartia culpes i deia emprenyat: “Ja se n'han anat els Ernest Maragall i companyia, més obsessionats per la seua catalanitat que pel seu socialisme. Però anys i anys de jugar en el terreny del sobiranisme atiat pel geni de ZP i la 'maldat' de l'altre Maragall, Pasqual, no són inocus”. I Reverte, el de “La División Azul”, advertia que Sánchez, el flamant líder del PSOE, ho tenia molt fotut perquè salvar el PSC és una tasca hercúlia i aconseguir la seua 'centralitat' és com cercar una agulla en un pallar: “Els esforços de Miquel Iceta i Maurici Lucena en pro d'abastar un estatut d'espanyolitat amb dosi suficients de 'catalanisme' no acaben de quallar entre els clients tradicionals del socialisme tradicional, que caminen buscant desesperats la seua identitat”. Diu que abans el socialisme català trobava la seua identitat des del discurs 'de classe', però, ara, “no hi ha manera que aparega en el 'maremagnum' dels drets a decidir i l'Espanya retardada i arcaica que han aconseguit construir entre 'tots' els nacionalistes”. Ell, per fortuna, no n'és d'això de 'nacionalista', només que quan sent Catalunya, es desespera, no pot evitar parlar de “desastre”, “demagògia”, panorama “desagradable”, “maldat”, “maremàgnum”, etc. perquè, com els militars africanistes o els de la División Azul sembla que només pense agafar la pistola i posar-se a prèmer el gallet… Com el gos de Pavlov, associa la campaneta, la salivació i el menjar ràpid.

Ja s'ho faran, tot i que, pels mateixos dies, “The Economist” intentava ajudar a l'estat espanyol aconsellant-los que potser si reconegueren la pluralitat de llengües, cultures i nacions, si no escanyaren tant els Països Catalans, si invertiren a l'eix mediterrani, si els deixaren votar i expressar-se com a Escòcia, si ens deixaren, als catalans, parlar en la nostra pròpia llengua al Congrés i Senat, si no ens humiliaren, vexaren, ofegaren, si ens deixaren respirar... De tot això, no volen ni sentir-ne parlar. Maremàgnum, “algarabía”… L'11-S ens veiem, de nou, a Barna.