Jo, del tema del creixement del 3,3% que diu Rajoy, penso s'estan confonent termes. És cert que el nombre de milions d'euros que integren el PIB està augmentant. Ara bé, si analitzem com és aquest creixement, en quins sectors i en quines zones es concentra, veurem que no és uniforme.

En el boom anterior, el de la construcció, el creixement va ser generalitzat a tot Espanya.

Si analitzem els darrers setanta anys de la història econòmica d'Espanya, sempre que hi ha hagut un boom ha estat associat al maó.

Creixements superiors al 3% que diu el ministre De Guindos són propis de l'època de l'“Espanya va bien”. Però Andalusia i Extremadura estan absolutament aturades, i ens diuen que l'economia creix? O ens enganyen o hi ha llocs que estan creixent molt i altres que no ho fan gens.

És molt curiós que tot aquest boom estigui passant uns mesos abans de les eleccions.

Gens ni mica. Un 3,3% de creixement és moltíssim. I el mateix passa amb l'ocupació. Pregunta: Hi ha més gent que està treballant? Resposta: Sí. Ara bé, si analitzem com està treballant resulta que cada vegada hi ha més contractes a temps parcial i temporals, és a dir, l'ocupació s'està precaritzant. En conclusió, el nombre de milions del PIB augmenta però d'una manera esbiaixada i desequilibrada.

En general, anem a un nou model econòmic que prioritzarà l'eficiència i la productivitat, en què treballarà la gent que calgui, per fer el que calgui, quan calgui, i serà remunerada en funció del valor generat i punt. Això significa que hi haurà zones que sí i zones que no, gent que sí i gent que no, i avui sí i demà no. Alemanya sempre es posa de referència a pertot, però hi ha pràcticament vuit milions de treballadors amb minijobs i la meitat de la població de Berlín rep ajuts socials. Jo penso que anem cap aquí.

Això de les rebaixes fiscals sí que és increïble i no té cap mena de justificació. Espanya té un dèficit salvatge, fora de mare. El govern es va comprometre a reduir el dèficit 1,3 punts fins al 4,2% el 2015, i fins al 31 de juny no s'havia reduït ni un cèntim i a sobre anuncien rebaixa d'impostos. El govern pot dir el que vulgui, però és una mesura absolutament electoralista. Però, és més, el pressupost del 2016 es farà al juliol i es discutirà al parlament a l'agost (en plenes vacances d'estiu es tractarà dels comptes públics!). Al setembre es publicarà i al novembre, eleccions; és a dir, que el nou govern que vingui es trobarà uns pressupostos ja fets, i per a mi això és gravíssim. El que està indicant és que des de fora li han dit a Rajoy que faci uns pressupostos per reduir el dèficit, amb el benentès que no guanyarà les eleccions. Per tot això ja auguro que seran uns pressupostos molt durs: vénen més retallades i pujades d'IVA i IBI, que vincularan ingressos i despeses, perquè si no no complirem el compromís de dèficit.

El tema de Grècia s'ha enfocat malament des del començament, però no puc especular amb les raons. El primer que s'hauria d'haver fet és preguntar quant pot pagar realment Grècia, i aquesta pregunta no s'ha fet. Perquè parlar d'una quitança és una cosa molt general. Així doncs, primera pregunta, quant pot pagar Grècia? Segona pregunta, els països que tenen deute de Grècia, quant estan disposats a perdre? A partir d'aquí s'hauria d'haver analitzat el problema grec, però també el de la resta de països, perquè ni Portugal ni Espanya no poden pagar el que deuen, ni França ni Itàlia.

Perquè això implicaria afrontar el problema ara. Europa en particular i el món en general vivim en una època caracteritzada perquè no s'afronten els problemes sinó que es tira la pilota cap endavant.

Simplement perquè ningú no pot pagar el que deu i no el vol afrontar. França té un deute públic de dos bilions d'euros i el deute total dels Estats Units és de 60 bilions de dòlars. Són xifres brutals, no es poden pagar i s'hi està donant voltes.

Clar, en el món hi ha un deute de 200 bilions de dòlars, això és impagable.

Sí, en algun moment s'hi entrarà, però encara no toca.

I això que és del segle XVIII. Quan tens la gestió del deute d'un país, el tens agafat.

Acabo de fer una piulada en aquest sentit. Llegeixo: “Uns polítics grecs elegits democràticament per la ciutadania accepten el pla que la mateixa ciutadania va rebutjar en un referèndum per al qual aquells polítics van sol·licitar el vot negatiu.” Ara bé, cal dir que Grècia és un 2% del PIB europeu, és una formiga. Per a mi és molt més greu el que està passant a la borsa xinesa, i se'n parla poc. La caiguda de la borsa és l'exemple que s'ha esgotat el model xinès. En tres setmanes, ha perdut tres bilions de dòlars. Hi ha noranta milions de petits inversors enganxats i l'Estat hi ha intervingut prohibint a empreses que venguin accions. I no oblidem que problemes a la Xina són problemes als Estats Units.

Els Estats Units tindran problemes sí o sí. Primer per les implicacions de la Xina i després per ells mateixos. Als EUA estan molt fotuts. Només una dada, prou significativa: allà les carreres es paguen amb endeutament, doncs bé el total de deute universitari impagable és d'un bilió de dòlars. I això que des del 2008 tenen tipus d'interès del 0% i quan diuen que els apujaran no ho tiren endavant perquè tenen por... És una economia absolutament dopada.

És clar. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la resta del món hem comprat als EUA tot el deute que ha emès i hem acceptat tots els dòlars que ha imprès. Fins quan?