Dijous al vespre, a la tertúlia del programa de Josep Cuní de 8TV, Xavier Vidal Folch em va voler parar una trampa. Em va dir –més o menys–: “Tu que has col·laborat en la redacció de les memòries de Jordi Pujol, estaràs d'acord que mentre que l'antic president era rebut pels mandataris de mig món, Artur Mas no té entrada als despatxos de cap dels actuals.” Vidal Folch, a qui conec des que tots dos estudiàvem a la universitat i amb qui després he coincidit moltes vegades i he passat estones de tot, algunes de molt bones, havia dirigit l'edició catalana d'El País molts anys. Llavors, ni ell ni el seu diari sentien simpatia per Pujol. Si repasséssim informacions i opinions veuríem que sobre els seus viatges a l'estranger projectaven una mitja rialla quan no menyspreu. Ara, en l'actualitat, Pujol rep seguits elogis del diari amb el qual Vidal Folch segueix vinculat. És veritat que el Pujol de la confessió del 25 de juliol del 2014 ha estat mereixedor de severes crítiques, en la línia d'altres diaris, però El País les ha compaginat amb l'evocació dels seus encerts quan era president. Es tracta d'una finta, és clar: engrandeixen Pujol per empetitir Artur Mas. Xavier, que ens coneixem.

Li vaig respondre que el Pujol viatger creia llavors en l'entesa, el diàleg, els “ponts” entre Catalunya i Espanya i que per aquest motiu, i tot i que aprofités naturalment les sortides per propagar la imatge de Catalunya, els successius governs de Madrid li van donar empara i allotjament a les ambaixades. A les memòries que Vidal Folch invoca s'explica: molts cops Felipe González i José María Aznar el van fer servir d'enviat. Sobretot durant la construcció europea. El seu domini d'idiomes i sentit d'estat hi van tenir molt a veure. El necessitaven.

Per on ha de voltar Artur Mas, si la diplomàcia espanyola li tanca totes les portes encoixinades? Jo entenc la limitació de moviments i en Xavier també: amb els “ponts” trencats no s'ha de permetre que Mas vagi propagant la independència de Catalunya. De totes maneres per suplir l'enclaustrament Mas ha posat en acció un artefacte diplomàtic que s'infiltra per cancelleries estrangeres amb el càlcul que l'actual immobilitat és momentània i és per acabar tenint rang diplomàtic com un país qualsevol.

“El món no ens mira”, va dir Vidal-Folch. Que no ens mira? Merkel, Cameron, Hollande, The New York Times, The Guardian, Xavier, no paren de fer-ho. Pujol ens duia al món perquè fóssim mirats. Ara, amb les excursions restringides, molts giren els ulls cap a la Catalunya que vol circular lliurement pel món.