opinio

Els incerts resultats electorals i els mercats

Els EUA són encara la primera economia mundial i, per la seva flexibilitat i potent capacitat d’adaptació, s’estaven recuperant millor que Europa. En això recau l’esperança de mig món: que actuïn un cop més de locomotora de l’economia mundial, ara globalment en recessió, i que un nou president no ho malmeti. Finalment, això és el que nosaltres ens jugàvem en aquestes eleccions

L’endemà de les eleccions americanes, tot i uns resultats indefinits i molt disputats, molt propers a les pitjors expectatives que durant mesos es podien preveure, les borses de tot el món tancaven els ulls i pujaven amb força. Probablement alleugerides, perquè, si bé no s’havia declarat encara un guanyador i qualsevol d’ells tenia al davant un panorama complicat amb el Congrés en contra i tots els elements d’una gran crisi per resoldre, s’havien tret de sobre almenys un obstacle: les mateixes eleccions.

Evidentment, l’optimisme podria haver estat més categòric si s’hagués proclamat ja un president i si aquest hagués comptat amb el suport de les dues cambres, però el simple fet de tenir al davant un interrogant menys impulsava els mercats financers amb la recuperada i ben manifestada tendència alcista que ha caracteritzat especialment les borses americanes durant la pandèmia.

És, probablement, un signe més del creixent apoliticisme que manifesten darrerament els mercats financers, molt més preocupats de variables econòmiques o financeres estrictes que del color polític de les opcions de govern. I és que, de fet, la inconcreció dels resultats i la perspectiva d’un govern lligat de mans pot ser força atractiva per a una part del món corporatiu. Implica una certa assegurança contra grans pretensions legislatives i a favor de l’statu quo. Certament, una segona millor opció preferida a determinats experiments i focs d’artifici dels governs que ben sovint compliquen les coses.

A priori, els mercats financers i la indústria de la inversió no tenien una posició clarament majoritària sobre qui volien veure com a futur president dels EUA. D’una banda, i fins a l’inici de la crisi de la covid-19, l’economia americana del primer mandat Trump tenia un bon comportament amb plena ocupació, gaudint d’una rebaixa important dels impostos empresarials i una pressió normativa a la baixa. De l’altra, la gestió de la pandèmia i les confrontacions amb la Xina de Trump desagradaven amplis sectors econòmics, que veien en la seva reelecció una preocupant continuïtat de quatre anys d’aquestes polítiques.

L’opció d’una presidència Biden amb un Senat recuperat pels demòcrates amb claredat, feia preveure una gestió menys erràtica de la pandèmia i de la política exterior americana. Això sí, a canvi de més impostos, de més confinaments i de tancaments en determinats sectors, i per a les empreses tecnològiques, -grans animadores i protagonistes de les borses mundials-, el risc de polítiques governamentals contra la seva privilegiada situació de mercat. A curt termini, el pla de recuperació econòmica d’una administració demòcrata indiscutida pel Congrés seria més expansiu, si bé a llarg termini l’economia podria acabar patint l’excessiva prodigalitat d’aquest tipus d’administració i el fre en activitat i inversió que provocaria una pujada d’impostos que, de ben segur, decidiran emprendre els demòcrates un cop s’hagi encarat la recuperació.

Totes les opcions polítiques busquen objectius positius que necessàriament generen simultàniament els seus efectes negatius. I els mercats ho saben. Serà, per tant, la valoració relativa que facin els electors, en aquest cas els americans, de com els afecten els efectes positius i els negatius (em molesta la pujada d’impostos però em compensen les prestacions addicionals?), -de fet quin és per a mi el balanç net de tot plegat -, la que determina bona part de la direcció del vot que als EUA és potser menys ideològic i més economicista i patriòtic que a Europa. Al final, més que els programes teòrics dels dos presidents, es valora la capacitat de posar en marxa polítiques adequades, i el grau de confiança i certesa que generin en l’economia. Tot, molestant poc.

Els Estats Units es poden confrontar ara amb impugnacions llargues i incertes dels resultats electorals, i el president que ocupi la Casa Blanca a partir del gener conviurà amb un Senat lleugerament favorable i amb una Cambra de Representants contrària (Trump) o una Cambra de Representants favorable i un Senat contrari (Biden). Si ens trobéssim en una època de gran confiança dels ciutadans amb els seus governants, això seria un greu inconvenient i una font de pessimisme. Però no és així, més aviat hi ha consciència que ens trobem en sistemes polítics inestables que han generat, per exemple, aquest escenari electoral i postelectoral poc desitjat, i que potser no és tan dolent que tinguin les mans lligades.

Els EUA són encara la primera economia mundial i, per la seva flexibilitat i potent capacitat d’adaptació, s’estaven recuperant millor que Europa. En això recau l’esperança de mig món: que actuïn un cop més de locomotora de l’economia mundial, ara globalment en recessió, i que un nou president no ho malmeti. Finalment, això és el que nosaltres ens jugàvem en aquestes eleccions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.