Gran angular

Disposats a assassinar la recuperació

No tornaran, efectivament, les febres immobiliàries i no tornaran els llocs de treball perduts en la construcció. Cal generar altres alternatives que hauran de crear altres llocs de feina. Per a molts aturats actuals serà molt complicat trobar-ne i, si apareixen, seran segur de pitjor qualitat. La nova feina -trigarà!-, o serà especialitzada i de valor afegit, o serà –diguem-ho clar- precària. Si ens resistim a entendre això serà pitjor: ni precària, ni especialitzada

En pocs mesos s'ha generat un cert consens positiu sobre l'inici de la recuperació de la crisi econòmica a Espanya i, lògicament, a Catalunya. Em temo que l'acord no va més enllà.

Els analistes i comentaristes més atrabiliaris amb les polítiques induïdes per Alemanya, més crítics del que anomenen “austeritat”, i més tendents a declarar la fi del món o de l'euro, semblen haver-se embeinat les seves recents i tenebroses prediccions per abraçar la nova doctrina, si més no, temporalment.

Altres, des de posicions més comprensives i condescendents amb la que podria haver estat l'única política possible atesa la magnitud de la tragèdia de l'economia espanyola, no hem hagut de modificar substancialment el nostre discurs. La tímida inflexió, recolzada pel manifest de Draghi de juliol de 2012 i fets mínimament els deures, havia de produir-se més aviat que tard. Des d'aquesta perspectiva, no hi pot haver gaire eufòria.

En tot cas, els indicadors en forma de dades menys negatives -no encara positives-, són indubtables i és bo que s'esventin, amb prudència, però amb un clar objectiu de recuperar lentament un cert nivell de confiança.

Com sempre, els elements polítics i la borsa van al seu aire, afegint unes innecessàries dosis de sobrereacció. La política, o millor els polítics, perquè entreveuen les dates electorals de 2014 i 2015, i cal fer calaix de votants díscols. La borsa, perquè és sempre el reflex, no de la realitat econòmica, sinó de les expectatives, anticipant els moviments cíclics. I en l'actual conjuntura, impulsada a més per unes valoracions manifestament baixes i, per tant, atractives.

De totes maneres, aquestes sobrereaccions euforitzants no faran canviar el curs dels esdeveniments. Seran altres elements -molt més transcendents- els que poden determinar la continuïtat d'aquesta moderadíssima millora o, pel contrari, provocar la recaiguda, atesa la dèbil condició del pacient convalescent.

RECUPERACIÓ SÍ O NO?.

De què depèn, que ens trobem en un any o dos, més a prop d'una situació o de l'altra? Quins riscos sobrevolen la tendra nounada recuperació? Evidentment hi ha unes circumstàncies exteriors, gens o poc controlables, que poden determinar aquesta continuïtat o no en l'inevitablement llarg camí de la sortida de la recessió. Es tracta per exemple del comportament de les altres economies. Sobretot les més properes dins la Unió Europea, però creixent també el comportament de les economies emergents. És també un element extern qualsevol risc materialitzable de crisi geopolítica a llocs rellevants del món que poden repercutir en la nostra economia. Com a riscos poc controlables, els podem mesurar i incorporar al nostre escenari, però poc més. Són aquells altres elements que depenen molt més directament dels nostres representants, de nosaltres com agents econòmics però sobretot com a ciutadans i contribuents, els que tenen més rellevància i, de fet, els que ens haurien de causar uns temors més fonamentats. Veiem-ne alguns.

En primer lloc, tenim una perillosíssima tendència a considerar aquesta crisi com a conjuntural, cíclica, oblidant les extremes debilitats del nostre model econòmic i productiu que exigeixen canvis estructurals. No es tracta només de recuperar nivells de consum i d'inversió que capgirin les taxes de creixement. Una recuperació sostinguda ha de basar-se a generar avantatges competitius en costos, en tecnologia, en formació i recursos humans; en definitiva, en un model de creixement sòlid. No estic segur que això es comparteixi ni que s'hagin posat les bases per dotar la recuperació de fonaments.

Un segon focus de risc que es frustrin aquests entrevistos brots tendres recau de forma clara en les espatlles dels governs. El procés de reformes emprès a contracor per les diferents administracions espanyoles s'hauria de considerar tot just començat. Al contrari, es treu pit declarant que els ajustos fiscals i les reformes ja s'han fet i que ara cal només recollir-ne els fruits. Per reformar, per canviar, cal valentia i decisió, i aquestes són molt escasses en els governants. Quasi prefereixen veure passar els cadàvers que ells han generat, un cop han retornat a l'oposició, que posar en risc la placidesa del seu mandat amb mesures impopulars mentre governen.

RES no POT SER COM ABANS.

Una tercera i important font de risc per a la consolidació de la recuperació està vinculada a les anteriors. És el risc de no entendre que el passat no torna, que res no pot ser com abans. No tornaran efectivament les febres immobiliàries i no tornaran els llocs de treball perduts en la construcció. Cal generar altres alternatives que hauran de crear altres llocs de feina. Per a molts aturats actuals serà molt complicat trobar-ne i, si apareixen, seran segur de pitjor qualitat. La nova feina -trigarà!-, o serà especialitzada i de valor afegit, o serà –diguem-ho clar- precària. Si ens resistim a entendre això serà pitjor: ni precària, ni especialitzada.

En resum, no hi ha dubte del tomb que ha fet la nostra economia, i que s'ha fet a un cost altíssim d'aturats, tancaments i caiguda de rendes, especialment en el sector privat. Algunes bases perquè la recuperació continuï, hi són. Com també les amenaces per matar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.