Fira Tàrrega reivindica ser viva els 365 dies de l'any. Per això, poc a poc va prodigant les presentacions d'accions mesos abans de l'estrena de la fira (de l'11 al 14 de setembre). Aquesta tarda hi ha dues presentacions de projectes que s'aniran modelant fins al dia d'estrena: es tracta de Som (una peça a partir del treball amb un grup de disminuïts psíquics, a la mateixa residència Alba de la ciutat) que impulsa Ada Vilaró i Hacer que suene una flor: la supervivencia de las luciérnagas del col·lectiu La Minimal que, abans de Tàrrega també passarà per una de les finestres paral·leles del Festival Grec.

Aquests assaigs obert permeten posar a prova fragments per poder consultar després (a amics i públic en general) sobre la recepció del missatge. Des del març i fins al 27 d'agost hi ha programades fins a 10 sessions. A hores d'ara, ja s'han pogut veure la meitat de les propostes.

El 5 d'abril passat va haver una altra sessió doble dels Assajos Oberts que s'integren al programa de Projectes de Suport a les companyies emergents. Va ser el cas de Yo soy mi mujer de (Los hermanos Kray) que presentava el monòleg de Doug Wright dins de Cal Trepat convertint l'antiga oficina en el museu d'aquell personatge ambigu i sempre encantador Charlotte von Mahlsdorf. Al 2008, a la Villarroel, Joel Joan en feia una versió en català i sense el suport de l'espai com a personatge que revela les ombres del personatge.

La Fundació Collado Van Hoestenberghe també va presentar, en la runa d'una antiga fàbrica Constructivo. La declaració de principis és tant contundent com desproporcionada: Només poden subsistir els pisos que allotgen vida. La resta, caldria tirar-los a terra i deixar que la vegetació els apoderés.Aquesta és la tesi de dos paletes que, mentre s'omplen de pols els pulmons i les mans enderrocant l'interior d'un edifici, els agrada lloar la feina dels que practiquen l'autoconstrucció de manera espontània. Tot i la possible imperfecció i potser mal gust de l'edifici, respira molta més vida que els grans monuments prepotents que signen els grans arquitectes per a orgull de l'alcalde de capital de torn. Ernesto Collado i Piero Steiner (els dos actors de la proposta escènica) no construeixen uns personatges realistes, els fabulen. Però tot i la caricatura descarnada de la política cultural, (un oxímoron, un impossible similar a la d'intel·ligència militar, com cita l'acudit provocador) aporten espais a la intimitat. Perquè, tot i la duresa de les mans que s'esquerden amb la massa, també són capaços de regalar flors, i prenen torrades amb melmelada per esmorzar. I també signen la mort en accidents anònims a peu d'obra. O sacrifiquen la ronyonada per a la mirada pretensiosa d'un gratacels. Per això, segurament, es confessen (fins ara) en l'arrencada del muntatge. I busquen el sentit de la vida, en una cabana de circumstàncies (res a veure amb El lado más bestia de la vida d'Albert Pla). Paletes i prensadors. Com Rodrigo García que a Goya (Espai Lliure, 2005) fabulava sobre la capacitat intel·lectual de l'home que vestia la mascota de l'Atlètic de Madrid.

Greenwich & Docklands

Sis companyies catalanes d'arts escèniques participaran aquest estiu en el Greenwich and Docklands International Festival. Les companyies que participen en la trobada són Kamchàtka, co.LABse, Cia La tal, Les filles Föllen, Toti Toronell & Pepa Plana, i la Fundación Collado Van Hoestenberghe, amb el suport de Fira tàrrega. Presentaran els seus nous treballs davant d'un centenar de programadors (principalment britànics) per assegurar-se gira internacional. El motor de Tàrrega és dièsel; no s'atura mai.