Sempre que entro a l'Ajuntament de Torredembarra en dies assenyalats penso en fantasmes. I no pas de forma figurada: des dels anys noranta la seu del consistori és l'antic castell, i, casualitat o maledicció, des que les oficines municipals hi van ser traslladades, cap alcalde ha estat capaç de governar un mandat sencer. Començant per l'alcalde que el va inaugurar, Santiago Segalà, i acabant, de moment, per Daniel Masagué. Ahir, però, si realment és un ens paranormal el responsable de la malastrugança política torrenca, me'l podia imaginar patint un atac de riure tot mirant-se el ple d'elecció de nou alcalde. Però un atac de riure d'aquells que, al final, ja no saps si et fa gràcia o si, en realitat, el que estàs és plorant.

“Avui ha de ser el primer dia normal”, em diu esperançat un periodista torrenc mentre guardem lloc a la sala de plens. Però quan entren els regidors ja ens arriben xiuxiueigs en contra: alguna cosa es cou a CiU. Puntuals, donen compte de la renúncia del popular José Oviedo, de la dimissió de l'alcalde Masagué des de la presó. Però no la segueix el ple d'elecció del substitut, aquell en què tots havíem escrit ja el nom d'Enric Grangel. Per contra, l'alcalde accidental (qui li va cedir el càrrec, Francesca Felguera, no assisteix ni al ple) decideix aixecar-se i amb un gest, convida Pere Font a reunir-se amb ell. Quan tornen, i es fa la pregunta formal de qui presenta candidats, Grangel mira insistentment a Font. Ell gairebé ni aixeca el cap de la taula (de fet, poques vegades ho farà durant tota la sessió) i no és fins que han parlat tots els grups que reconeix que es presenta com a candidat. S'oblida fins i tot de connectar el micròfon, error que tornarà a fer un i altre cop en els moments crucials del matí.

I aquí comença la voràgine. Una a la qual els que hem seguit molts plens a Torredembarra, hi estem acostumats: recés, negociacions als lavabos entre cigarretes, gent que entra i surt de la sala de comissions... Però ahir no es tractava de la decisió del govern de torn que causa polèmica; ahir es parlava de la primera oportunitat de retornar una certa normalitat institucional a la casa després de la crisi més greu que ha patit en les darreres dècades.

A Grangel, que li toca dirigir un festí que havia de ser en el seu honor (i que se li gira en contra), se li acumulen els qualificatius: “tragicomèdia”, “ridícul”, “fem riure”. I el públic, que ha aguantat en tens silenci, incrèdul, esclata en sentir el secretari nomenar alcalde Pere Font. Entre crits, insults, llàgrimes, molts opten per marxar, incloent-hi regidors. El nou alcalde es queda dret, i Grangel, traient el cap entre càmeres, intenta comptar els regidors que s'han quedat a la sala. Els calen sis. És el quòrum mínim perquè l'acte no quedi anul·lat. Compten dos cops, i Font jura. Dos cops també. El primer s'oblida d'encendre un altre cop el micròfon.

Quan minuts després el nou alcalde atén la premsa, als ulls hi veig la derrota. No té dirigents del seu partit per felicitar-lo (el seu cap comarcal va estar a la sala cinc minuts justos); per no tenir, ara no té ni govern. Però a la tristesa de la mirada, i quan respon amb lacònics “no ho sé” a les preguntes més afilades, crec que tots ho sabem. Sabem que la culpa no és dels fantasmes. I que es diu classe política.